Moltes, moltíssimes vegades m'he demanat a qui pretenien enganar els Bush, Blair i el seu escolanet d'amén: Aznar, amb tot allò de les armes de destrucció massiva que hi eren, però no les sabien trobar, perquè no hi eren. Absurd escorcoll. Inútil recerca. La resposta més benèvola que sé esbrinar ara com ara, és que els dos anglosaxons li entraren tall de bolles al val·lisoletà del bigoti, també conegut com el President de l'Estat Espanyol, promeses d'honors, vots de glòries diverses, empiris de petroli per una canonada i a preu de liquidació per canvi de la titularitat del negoci, desitjables edens de contractes per reconstruir el que prèviament i a consciència s'havia destrossat, fet miques... I ara, clar, quan comença a rebre homes morts de l'Iraq, cadàvers malmenats, metrallats, escopits, potejats, trespolejats, embalats dins bosses de plàstic i baguls de pi tenyits de nogalina i vernís, comença a adonar-se de tota la magnitud de la tragèdia que és i representa la pèrdua d'una sola vida humana per mor d'una mentida. I si són set d'un sol cop, demana! I els diaris repicant: «Espanya sofreix el major atac a l'Iraq». «"Set agents dels serveis secrets moren en una emboscada de la resistència a Mahmudiya, al sud de Bagdad». «L'agent que sobrevisqué a l'atac aconseguí cridar per telèfon-satèl·lit a la seu del CNI de Madrid». «El govern demana solidaritat als ciutadans». «Ja són deu els militars morts». I tots plegats haver de suportar l'Aznar parlar de terroristes i d'assassinats, refent diccionaris amb eminent cara assenyalada, esbucant les semàntiques amb positura de virtuós gramàtic. No crec que vulgui enganar a ningú ni que tan sols en sàpiga. Ell va fent amics i cobrint-se de glòria. I exclamant-se talment com ho devien fer els alts comandaments de les tropes franceses durant l'anomenada guerra de la independència espanyola, davant les empentes dels guerrillers i les canonades d'Agustines d'Aragó diverses, convençuts com estaven que mos regalaven la civilització, la cultura, una Constitució... Sense de cap manera poder arribar al punt de coneixement que, aquells despellissats el que volien de ver de ver, era que no vengués ningú extern a fer-los els comptes dins ca seva. Vos sona el flabiol? Record un altíssim i divertit article de l'admirat i malauradament desaparegut Nadal Batle, massa prest per abandonar-nos, aqueix, també, dic, que aquest mateix diari va publicar no em fareu dir mes ni any, que no ho record. Anava la cosa que dos felanitxers el dia de fer matances, quan anaren a cercar el porc de la soll, el llamp de garrí, com si s'hagués vista venir l'endemesa, pegà esperonejada i els tirà dins la bassa que estava a la raseta, vostès ja s'imaginen de què. Quan la resta de matancers anaren a donar-los auxili, sentiren la veueta d'un dels accidentats que deia, en to suplicant: No faceu ones! No faceu ones! Pobrets, estaven de merda fins ben a prop de la boca! No faceu ones! Deuen demanar Aznar, el palanganer Rajoy, Trillo, Palacios i la resta de la colla, a la vista de la gravetat dels fets. I ara, mos han de refregar pels nassos que a aquests difunts els han rebuts amb tots els honors? El millor i més alt honor que pot tenir un ésser humà és la vida, senyors! Entesos? No s'equivoquin.