Semblava que tot Espanya s'esqueixava la roba, aquests darrers anys, en veure com a Itàlia un cabdill posava les lleis al servei dels seus interessos. Ja se sap que les lleis no les fa un cap de govern, etc., però si hom té majoria absoluta i és un pocavergonya, sí, ell és qui les fa. Berlusconi ens ha tornat a deixar atònits amb la nova llei per acumular poder mediàtic en la seva persona. La seva estratègia -l'ús de la força bruta parlamentària- confirma que no hi ha dictadura més còmoda que aquella que s'assenta sobre bases democràtiques: la qual cosa, ja dic, no requereix només majories absolutes, sinó també un component molt notori de pocavergonyeria. Bé, tan atònits estàvem tots per les calaverades legisladores de Berlusconi, que no reaccionàvem establint el paral·lelisme meridià que es produeix darrerament a Espanya. Primer ho va provar Aznar intervenint en la literatura legal de manera que constituesqui delicte la convocatòria d'un referèndum. Per més que hi puguem endevinar l'empremta del que en diríem factor humà, en aquesta decisió monclovita no es defensen interessos privats d'aquells la salvaguarda dels quals és considerada corrupció. Aznar no és un lladre, és un creuat d'una hispanitat fallera, d'una idea d'Espanya entesa com a unidad de destino en lo universa. En aquesta seva lluita no ha dubtat a canonitzar dogmàticament una constitució contra la qual tan asprament havia escrit. La seva fe de convers tardà és tan tancada que ja ha arribat a aquell estat de gràcia -fanatisme, en diuen alguns- en què els mitjans ni es tenen en compte, tota vegada que l'objectiu, com el regne de Déu, no és d'aquest món. Ha aconseguit l'adhesió decidida de les jerarquies catòliques, que amb ell han tornat a tenir veu en els grans assumptes d'Estat -i voltros, beneitets, que el volíeu no confessional: no volies brou...? Qui ha aconseguit que Rouco segregui la placenta divina del projecte aznarià d'Espanya -per a qui ha elaborat aquesta placenta, és un joc d'infants fer passar pel tub Letizia Ortiz, ja em diràs-, no havia de tenir cap dificultat a adoptar solucions made in Berlusconi. Ara sembla que els seus sequaços li han agafat el gust. Vegi's com, en la qüestió del transvasament de l'Ebre, en la llei de pressuposts s'hi ha introduït una modificació per la qual es pren al Govern de Catalunya la darrera paraula sobre aspectes referits al delta de l'Ebre, amb la qual cosa invaliden unilateralment uns pactes amb CiU sobre aquesta matèria. Les coses són simples, no les compliquem: si tenim majoria absoluta, farem literalment allò que ens passi pel nas cada moment. Entre altres coses perquè no està clar que tothom ho sàpiga, que per fer-ho no basta tenir majoria absoluta.