La lectura de la magnífica biografia de Nadal Batle, Els anys incomplets, publicada enguany per Josep M. Llauradó i que ja vaig tenir l'oportunitat de recomanar, em va fer témer-me'n que fins i tot als matemàtics els pot fer un gran servei la memòria -els pot anar d'allò més bé-, com en el cas del biografiat la memòria visual. Aquest fet em fa pensar que la intel·ligència o la capacitat de raonar no ens basta. Aquesta, sens dubte, ens és del tot necessària però, tanmateix, no ens és suficient. Necessitem recordar les nostres experiències, els nostres raonaments, el discurs que hem començat, el vers que estam confegint o que vàrem escriure, on hem deixat exactament el llibre que ens interessa retrobar, tot el que tenim pendent de fer, que sempre és massa. Una vertadera multitud de tasques, tal vegada subordinades sempre però no per això menys decisives. Perquè, en definitiva, si comença a mancar o a fallar la memòria, fallen o s'entrebanquen prou moltes comeses.
En veritat, memoritzar algun text de la parenta pobra no és en absolut cap luxe, cap capritx. D'una banda, perquè la seva composició és una tasca mental més que res. Així, podem dir que és en l'àmbit de la memòria on tal vegada millor s'ajusta -anava a escriure 'es perfecciona' però som conscient que, realment, més bé no es perfecciona mai res de res- el text que intentam posar damunt la taula, el text que intentam deixar llampant damunt la taula, amb la facultat sorprenent d'escometre a qui sigui que s'hi acosti. D'altra banda, quan més textos tengui vívidament presents el torsimany, més creativitat o més possibilitat de crear estarà al seu abast. Per posar un exemple, crec que a la generació de Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, etc. li va esser de prou utilitat que els seus membres tinguessin tan presents els textos de la generació castellana de 1927.
De fet, podem arribar a la conclusió que la memòria és essencial per a qualsevol investigació, fins i tot per a la mística. Els homes no poden partir de zero cada dematí. La intel·ligència ha de compaginar, ha de comparar, ha de compondre elements diversos constantment. Per a poder fer-ho cal tenir-los tots ben presents. I això afecta també a tota relació o relligació, o relligament, també a la relació religiosa.
Misteriosament o no, qualque cosa de tot això es troba en l'escriptura d'Edmond Jabès -el poeta de cultura jueva i expressió francesa, a qui el govern de Nasser va donar vuit dies perquè sortís del seu Egipte natal- una escriptura que no es lliuraria, que no es produiria, més que per mitjà de fragments, nombrosíssims fragments, invasors com les dunes en acostar-se a un obstacle. En efecte, aquest practicant -com deia ell- del «judaisme après Dieu», que manejava moltes dites de rabins inventats però no cercava mai cap aprovació dels rabins reals, va encapçalar el seu volum de la popular col·lecció Poesie, de Gallimard (Le Seuil. Le Sable. Poesies complètes, 1943-1988), amb la declaració següent: «La durada és forjada pel record o per la memòria? Sabem que som sols nosaltres els qui fabricam els nostres records; però hi ha una memòria, més antiga que els records, i que està lligada al llenguatge, a la música, al so, al renou, al silenci: una memòria que un gest, una paraula, un crit, un dolor o una joia, una imatge, un esdeveniment poden despertar. Memòria de tots els temps que somieja en nosaltres i que és al cor de la creació».
Sí, tot això que escriu Edmond Jabés pot esser veritat, però també és definitivament ver que el pas dels anys inexorablement erosiona tota memòria, tant la creadora que ens assisteix en el treball intel·lectual com la que ens assisteix en la vida quotidiana.
