M'agrada Austràlia. Gràcies a aquest país molts d'espanyols hauran après que l'himne no ha estat sempre la Marcha Real, una lliçó d'aquelles humanitats que tant ens preocupen. En reciprocitat, hauríem de fer passes per adoptar com a propi l'himne oficiós australià. És Waltzing Mathilda, escrit pel poeta Banjo Patterson. Narra la història d'un lladre d'ovelles que prefereix ofegar-se abans de ser capturat per la policia. Els ciutadans de l'illa continent consideren la cançó com un emblema del repte dels pobres als rics i a l'Estat que els protegeix. M'agrada Austràlia. Ha demostrat que els retòricament no nacionalistes s'inflamen quan els toquen els símbols que tan ridículs consideren quan no són els seus. M'agrada Austràlia, perquè ha palesat la veritat profunda que Aznar ha posat Espanya al món, a l'alçada de la Gran Bretanya i els EUA, els himnes dels quals, curiosament, no ha confós mai ningú. Bé, en realitat Aznar ha posat Espanya davant el món o, si més no, davant Europa, on tan sols té com a amics els que més tebis s'han mostrat amb la idea de la Unió. Ara és en camí posar Espanya davant Espanya. Ni el més delirant Martínez, el facha, s'hauria imaginat la possibilitat de reformar el Codi Penal per poder empresonar el president d'una comunitat autònoma per convocar una consulta popular. La mateixa lògica l'hauria d'impulsar a no acceptar les disculpes australianes i a enviar un escamot de la Guàrdia Civil a caçar cangurs al que, al cap i a la fi, tan sols és una pedra una mica més gran que Perejil.
Sempre que s'acosten unes eleccions ens assalta la noble temptació de l'abstencionisme i sempre ens ho posen molt difícil. Amb espectacles com els de més a dalt, l'esquerra s'haurà d'esforçar molt per aconseguir que no la voti més gent de la que es mereix. S'ha de reconèixer, però, que s'hi afanya. Aquí el projecte engrescador del PSIB es resumeix a saber qui encapçalarà la candidatura al Congrés dels Diputats, un debat apassionant per als aficionats a les travesses. El comitè federal del PSOE ha utilitzat la mateixa clau per tancar les portes a Margarita Nájera i a Trinidad Jiménez, ja que les regles descarten aquelles persones que foren caps de llista en les eleccions municipals del mes de maig. També n'ha mig tancada o mig oberta una a Francesc Antich en ordenar que s'eviti que formin part de les llistes els membres de les direccions dels grups socialistes. Altres criteris per a la tria dels aspirants a diputat són: la democràcia paritària, la renovació generacional, l'ètica impecable, la representativitat, la projecció social, la tasca duita a terme i el potencial d'activitat futura. La tercera part i busques restant de l'esquerra mallorquina (cinc sobre catorze diputats) ha construït la casa comuna, però encara no sabem què hi posaran dedins el PSM, EU, Els Verds i Esquerra Republicana. Així que tenim alguns dilemes i pensam -en homenatge a Floquet de Neu- en aquell goril·la de Brassens que segrestà una vella i un jutge: «Suposau que un de vosaltres pogués estar, com la mona, obligat a violar un jutge o una vella, quin dels dos triaríeu? Enfrontat a una alternativa similar estic convençut que la vella seria l'objecte de la meva elecció. Però, per desgràcia, si el goril·la en qüestions d'amor val un món, se sap que, en compensació, no brilla ni pel gust ni per l'esperit. Doncs, enlloc de triar la vella, com hauria fet qualsevol, agafà el jutge per l'orella i l'arrossegà darrere una mata».
