L'assassinat de set espies espanyols ahir al sud de Bagdad quan viatjaven en cotxes civils revela la capacitat organitzativa i d'atac de la resistència iraquiana i, també, greus errades de seguretat comeses pels agents deCentro Nacional de Inteligencia. Ja és la segona vegada que es produeix un atemptat mortal contra agents secrets espanyols a l'Iraq. Si primer va morir un sergent de l'Aire que treballava d'incògnit, ara el cop és molt més dur per la terrible matança d'ahir, amb l'agreujant de veure ciutadans iraquians trepitjant els cadàvers i celebrant la massacre d'aquests professionals.

Es miri com es miri, l'acció armada suposa un cop molt dur per al Govern Aznar. Tothom intuïa que tard o d'hora es produiria un desastre d'aquestes característiques. El fet irreparable és que hagin perdut la vida unes persones honestes que desenvolupaven una tasca molt perillosa complint ordres. Però també Aznar ha de respondre de les responsabilitats polítiques d'aquests terribles fets. La decisió d'enviar forces armades va ser seva, com també de desmarcar-se de la posició neutralista de les principals potències europees. Aznar s'equivocà quan analitzà el conflicte de l'Iraq com una guerra en termes clàssics, amb vencedors i vençuts disposats a acceptar el que diguin les nacions ocupants. Per això Moncloa envià alegrement els seus soldats i agents i els ficà dins un parany. Però la realitat és implacable. Aznar s'ha trobat amb una resistència acarnissada, capaç de caçar els seus propis espies amb una facilitat que provoca calfreds. Ara com ara, no hi ha cap militar ocupant que estigui segur dins l'Iraq. La societat espanyola ho veu de manera molt clara. I Aznar, igual com passa a Bush, no sap com sortir d'aquesta fatal ratera.