L'any 1969 es va inaugurar la galeria Pelaires. Aquest fet és possible que no hagi estat suficientment valorat, i per això mateix convé remarcar que aquesta galeria va jugar un paper decisiu en la sintonització de Mallorca amb els corrents de la contemporaneïtat artística. Cert que abans hi havia hagut altres galeries, com Ariel, per exemple, o corrents, com els que es conduïren a través dels grups Tago o Es Deu des Teix. Però on de manera continuada se'ns varen obrir finestres a l'art contemporani -Calder, Miró, Tàpies...- va ser a la sala Pelaires. De tota manera, l'accés a l'art, entès com una aventura de l'esperit sense solució de continuïtat, no era fàcil, en aquest país. Quan servidor era jove, no hi havia cap institució pública que hagués disposat un espai en el qual les persones poguéssim entrar en contacte amb la pintura d'Antoni Gelabert, de Bernareggi, d'Anckermann, Rusiñol, Fuster Valiente, Anglada o Tito Cittadini. Hi havia obres seves repartides per despatxos oficials més aviat ombrívols, una mica sinistres i difícilment accessibles. En resum, una veritable barbàrie cultural, completada per la manca d'una bibliografia eficaç. Vist des d'ara, quan els viatges s'han socialitzat i han permès l'accés de moltes persones a les principals instal·lacions museístiques del món, aquell temps és mal de comprendre, sobretot en els seus efectes frustrants. Sentir parlar de Picasso i tenir la impressió que no n'arribaries a veure cap mai; o suportar els sarcasmes provincials contra Joan Miró sense ser recompensat amb la visió directa dels seus quadres; etc., accentuava la sensació d'aïllament inexpugnable. L'aïllament era una fatalitat. S'hauria d'entendre bé això per comprendre el sentiment de superació col·lectiva que molts allotjam aquests dies, en seguir pels diaris la recepció d'obres que han de figurar en el Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma. Que les joves generacions puguin establir un diàleg directe amb la pintura feta en aquesta illa des del tomb del XIX al XX i fins als grans noms que han obert els camins de la contemporaneïtat, significa una passa que no s'havia donat mai a Mallorca. Més enllà de quines siguin les suspicàcies davant aquest projecte, la possibilitat d'establir aquesta comunicació directa canvia moltes coses, obre portes que, inexplicablement, fins ara s'havien mantengut tancades, amb l'aquiescència i fins la complicitat de les institucions i d'això que ens agrada dir societat civil. Així és com es fa, de veres, societat civil: desenvolupant projectes que ens ajudin a crear el sentiment de compartir les coses més valuoses que atresora un país.