-Cansat de discutir amb na Fiona Campbelpels carrers i carrerons de Son Armadans i Son Alegre, decidim visitar madame Dormand i acollir-nos a les seves arts i capacitats endevinatòries. Ens hem posat el cap com un bombo a força de fer i desfer combinacions aleatòries i càlculs de probabilitats sobre si les conversacions secretes a Catalunya donaran a llum un infant amb la quatribarrada o un altre divers «con el puño cerrado, envuelto en un clamor de victoria y guitarras». Tocam a la porta de la pitonissa esperant que ella ens avanci el que avui és secret de confessionari, mot de clandestinitat i discreció d'alta política, no sé si internacional o interclassista. Madame Dormand ens obri la porta mentre xerra amorrada a un telèfon mòbil. Conversa amb una taEndora, amb llenguatge una mica críptic: «Sí, filla, sí. El que tu has de fer és explicar-li que ja no ets una dona subdesenvolupada, sinó una dona lliure. I que no et pot desvaloritzar d'aquesta manera... que no i que no... Que et retira la subvenció? Ah, això ja no ho sé, nena, què et convé fer. Potser cercar-te feina a l'empresa privada, però no vaja per dit... Perquè clar, cultural, de nom, ho és, però... bé, maca, t'he de deixar que ara m'han arribat visites». Desconnecta. Ara, mentre ens prepara un te oriental, amb aroma de roses, ha encès una espelma i una vareta d'encens que ve de Bangalore perquè jo pugui fumar tranquil. Tanmateix m'adverteix dels perills del tabac, mentre posa música oriental, sedant i de signe budista. Remuga entre dents que és beneit parlar seriosament de frivolitats, però que sempre és possible servir-se de frivolitats per tractar temes seriosos.
-L'espiritualitat està en bany maria dins el fum de la tetera.
-Na Fiona Campbell'agafa per la paraula:
-Ja es veu, ja, que els matins grisencs ens poden fer un poc erasmistes i un poc teresians.
-No ho dubti, senyoreta. Tots necessitam, de tant en tant, evadir-nos una mica.
-Pens que madame Dormand m'ha tocat la fibra hedonista mentre pel finestral apaisat mir els pins de Bellver que degoten tristesa. Faig ràpida memòria de condicions objectives i subjectives i, ben igual que el ca de Pavlov segregant sucs gàstrics, exclam:
-Menjar.
K K K
CONILL AMB SALMORREGI
-Vagament em sona una antiga recepta -diu na Fiona Campbel-, que es fa amb metles torrades i conill, però sóm un desastre, senyora, ara no en puc recordar el nom.
-Jo sí, estimada: conill amb salmorregi. Actualment un incunable de la cuina autòctona.
-Exacte. Em diuen que no hi ha, en tota l'illa, dues dotzenes de cases que el facin.
-Madame Dormand l'ajudarà, encant. Deixi estar la qüestió catalana i m'escolti a mi. Necessitarà: un conill, una cabeça d'alls, una tomàtiga grossa, una molla de pa fregida, julivert, xerès sec i metles torrades. El conill, ben net i adobat amb sal i pebrebò negre, s'ha de posar en saïm fins que agafi color. Després, el posarà dins una greixonera amb el xerès sec i una mica d'aigua. I ha de coure a foc lent fins que estigui tendre. Llavors, picarà en el morter la tomàtiga i els alls, que han d'estar pelats i torrats, i picarà també les metles torrades. A continuació, hi ha d'afegir una mica de julivert, i el pa, frit i picat.
-I, naturalment, no cal que m'ho digui, és molt bo.
-No ho dubti, amiga meva. És boníssim. Tal dia com avui, millor que qualsevol combinació política d'aquells catalans, que ja ho veurà com no en faran de bona.
-En el meu cas, senyora -na Fiona Campbeltreu alegria pels ulls i se li envermelleixen les pigues irregulars del rostre-, predica a una convençuda. No tothom pot dir el mateix.
Totes dues em miren i jo, naturalment, pos molt mala cara. Què m'han de venir a dir si tres són curtes i quatre llargues? A mi?
