Esquerra Republicana té sobre la taula un dilema: encetar a Catalunya una dinàmica autonòmica d'esquerres amb el pacte amb el PSC i IC, o pactar amb CiU i incidir i potenciar la dinàmica nacionalista començada per Jordi Pujol el 1980.
No és una elecció senzilla perquè hi ha nombrosos factors en joc, inclòs el Govern de Madrid. I és molt probable que al PP li agradi més la doctrina Calvo Sotelo: Prefiero una España roja a una España rota. Així, un Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat amb un Carod-Rovira de conseller en cap, però centrat en polítiques socials, seria «suportable» per la Villa y Corte. A més, amb CiU a l'oposició, i dins una sinergia política clarament esquerra-dreta, és molt possible que una part de la petita burgesia i de les classes mitjanes catalanes començassin a simpatitzar amb el PP en establir-se una praxis més pròxima a la lluita de classes clàssica que a la d'un poble estructurat en defensa dels seus interessos comuns. Per contra, si ERC pacta amb CiU, la conjuntura es torna molt molesta per a Moncloa. Un Govern nacionalista de cap a cua i amb el suport de la majoria absoluta del seu Parlament es podria formar coincidint amb l'escomesa frontal del PP contra el pla Ibarretxe. Aquí el conseller en cap Carod-Rovira, i fins i tot el president Artur Mas, decidits ambdós a una reforma profunda i urgent del seu Estatut d'Autonomia, podrien jugar un paper molt fort en defensa d'Ajuria Enea. I aquesta és l'opció que més preocupa a Moncloa. En uns moments en què Aznar ha girat l'esquena a la política exterior de les potències europees per anar-se'n a fer les Amèriques del bracet de Bush, Euskadi i tal volta Catalunya poden plantar cara de manera ferma al neocentralisme que floreix pel Manzanares. Aquí ningú no parla de separatismes, excepte els que oregen el fantasma per defensar els seus interessos. El que està en joc és lluitar per un nou model d'Estat amb més poder decisori per a la perifèria.
