L'actual debat encès sobre la vinculació d'ERC als eixos nacionalista i/o progressista emmascara una realitat més complexa i profunda que s'intenta amagar amb el fals dilema esquerra-nació perquè els ciutadans no identifiquin tot un seguit de qüestions que afecten profundament l'actual ordre establert.
Es pretén que ERC s'instal·li, almanco de cara a l'opinió pública, en un dels dos eixos que convenen als partits d'obediència i de vocació centralista per dificultar que els republicans puguin vehicular amb calma i tranquil·litat un discurs polític que respon a uns plantejaments profundament democràtics i des d'un posicionament ben allunyat dels poders fàctics i la corrupció que envolten els partits majoritaris.
ERC pot pactar amb els uns o amb els altres, o també pot quedar fora de qualsevol coalició de govern, però en el debat polític català i espanyol no es podrà prescindir ja de tractar i donar resposta a uns enfocaments polítics que cada cop tenen més seguidors conscients i que se sustenten més en les idees que no en la presència mediàtica o la por dels canvis provocada per les amenaces dels governants més poderosos. Els militants, simpatitzants i votants d'Esquerra Republicana saben que no es canvia un país de la nit al dia, que no es vertebra una nació en un tres i no res, que la configuració d'un Estat establert no es modifica amb facilitat; saben que la societat actual és plural en tots els seus termes, saben que no es pot governar sense o contra els ciutadans, saben que el procés de canvi profund i ben arrelat passa per la convicció d'uns plantejaments que deixen de banda les grans promeses que no es poden complir, de manera que ningú no esperi grans declaracions sobre la independència dels Països Catalans o sobre la immediata creació d'un nou Estat independent en el si de la Unió Europea.
ERC no impulsarà polítiques de provocació o de confrontació basades en símbols o creences: no hi haurà homenatges a cap senyera de dos-cents metres quadrats, no hi haurà cap ocupació d'illots deshabitats, no promourà la configuració de dualitats generadores de conflicte del tipus constitucionalistes-no constitucionalistes... i aquesta és sens dubte la major preocupació dels defensors de l'ordre injust actualment establert en un Estat que es declara i pretén multinacional com ho és l'espanyol.
Els partits polítics amb seu central i mental a Madrid s'enfrontaran, però, a un «problema» d'una magnitud que tenen perfectament mesurada, ja que cada cop els resultarà més difícil amagar la seva política real i efectiva davall operacions simbòliques (bandera, família borbònica, Perejil, maniobres militars sobre població civil...) i acabaran mostrant les cartes que realment juguen i amb què volen continuar la partida: interpretació restringida de la Constitució en el seu vessant de pluralitat nacional i de competències d'autogovern, homogeneïtzació intraestatal al cap i a la fi.
Davant d'aquestes polítiques de caràcter tancat, restrictives, conflictives i alienes a la modernitat que propugnen el PP i amplis sectors del PSOE, Esquerra Republicana presenta un programa de canvi que hauria de possibilitar l'avanç cap a la consecució d'un nou model que respecti la dignitat de les persones que viuen en territori català, que faciliti el manteniment i la recuperació de la llengua, la cultura i les senyes d'identitat pròpies de la nació catalana, que no supediti l'existència i el progrés a un poder extern que resulta lesiu per als interessos dels Països Catalans.
Si des dels òrgans de poder polític centrals i centralistes no es vol dialogar, no es volen debatre les idees d'unes reclamacions democràtiques justes que exigeixen disposar a ca nostra del poder originari per poder delegar posteriorment en altri allò que convengui, es carregarà de raó pràctica Alfonso Guerra quan deia que «nos preocupa más el nacionalismo catalán que el terrorismo vasco, pues resulta más peligrosa para la vertebración de España una sociedad civil cohesionada que un grupo reducido con sus metralletas». D'aquí a la plasmació de l'Adéu Espanya cantat pel poeta Maragall ho deixarem per contar-ho en el futur.
Josep Serra, sociòleg
