Ja sé que aprofitar una columna d'opinió per oferir-se per a una feina queda lleig q.t.c (que te cagues) i per ventura seran les meves darreres paraules en aquest diari, però val la pena arriscar-se: «Miquel Piris. 35 anys. Casat* per la gràcia d'una hipoteca i dos fills. Alopècic i periodista. M'oferesc al Govern balear per fer de Michael Douglas i promocionar el turisme balear a nivell internacional en festivals, exposicions, fires i mostres. Estic disposat a rebaixar la minuta a 1 milió d'euros. No deixin escapar aquesta ganga». L'anunci no és cap doi. En Douglas costa quatre vegades més que jo i la seva foto amb Jaume Matas a Londres no ha sortit a cap diari britànic. Si en lloc d'en Douglas hagués sortit un servidor, l'impacte de cara a convèncer possibles turistes hagués estat exactament el mateix: zero Zapatero. Per un preu molt inferior al que cobra Douglas, els nostres governants haurien aconseguit la mateixa davallada de vendes al mercat britànic: un 37% pel que fa a l'estiu i un 97% pel que fa a l'hivern (és d'aplaudir la calma sorprenent amb què el sector hoteler ha rebut la notícia. Com han canviat tant en tan poc temps? Em podrien passar el telèfon del seu psiquiatre?). Llavors els sobrarien 3 milions d'euros per poder promocionar les Balears. I jo seria un milió d'euros més feliç. No vull deixar passar aquesta darrera oportunitat que em brinda Diari de Balears per agrair des del fons del meu cor l'estimació que Michael Douglas demostra per la nostra illa. Gràcies, oh, Michael, per la teva generositat. El desinterès amb què ens regales el teu rostre i algunes de les teves frases més elogioses ens commou a tots. Que joiós fas l'honorable president de les Illes Balears compartint amb ell aquest hobbie de fer-se fotos rient. Des d'aquest humil espai vull alçar ma veu per proposar que al monestir de Lluc t'hi dediquin una capelleta i una pregària que milers de persones repetiran recordant el teu gest sincer.
Michael Douglas, que estau a les Bermudes. Sigui santificada s'Estaca. Vénguin a nosaltres els turistes. Ingressis la nostra voluntat així en negre com al teu compte corrent. El nostre pa de cada dia, te'l donam, oh, Michael, durant quatre anys. Perdonau les nostres culpes així com nosaltres perdonam els deutes de Costa Nord. I no permetis que en Jaume caigui a les eleccions. Ans deslliurau-nos de qualsevol crisi turística. Pu trua du fua.
De moment els beneficis de l'aliança encara són qüestió de fe. Tal volta Robert Graves, després de mort. continua sent més potencialment més bona propaganda pel turisme britànic que cap maduret de Hollywood (només de pensar que va escriure Jo, Claudi a Mallorca, em vénen ganes d'anar a Deià). De fet, la foto Matas-Douglas no surt ni tan sols a la web oficial de l'actor, on sí que hi podem trobar una entrevista que li han fet a les Illes Bermudes en què parla de la seva casa bermudenca; de l'estimació que té per aquestes illes, de l'amor que sent per la seva natura, la seva bellesa; d'Ariel Sands, un complex turístic familiar de luxe que promociona... els sona la pel·lícula? Com diuen al País Valencià, «En Michael ens ha estacat fins la mançaneta». Maldament això sigui així, val la pena. Veure'ls tots dos plegats a les fotos és un goig, són pura fotogènia, quasi art. Per què no fan una pel·lícula junts: Metro Goldwyn Matas presenta Un dia de fúria II, molt aviat en aquest diari.
* «Casat» se suposa que prové de «casa», ergo viure plegats davall un mateix sostre suposa «estar casats». A qui hagi passat per l'església o la vicaria els regal dos mots perquè els emprin quan i on vulguin (etimològicament som quasi tan generós i fiable com en Douglas): «esglesiats», «vicariats».
