'Gent fa gent' és una d'aquelles sentències populars que definien els negocis i que no ha perdut vigència. Molts actes públics també són mesurats pel nombre d'assistents. També les manifestacions. I les eleccions. I les al·legacions. En contrapartida, també serveix, l'expressió, per desqualificar o devaluar la qualitat d'aquests actes multitudinaris, com si les 'masses' intrínsecament portessin una valoració negativa. 'Tothom conta la fira segons li ha anat' és una altra d'aquestes expressions tòpiques que s'usa per entendre la disparitat de criteris i valoracions d'uns resultats. Amb les eleccions és quan més evident es fa. Però en altres assumptes, hi ha qui va a comprar i altri que va vendre. En definitiva: la matemàtica exacta no és una eina exclusiva de valoració dels esdeveniments socials i humans, sinó ben relativa, encara que sumar i sumar gent és l'objecte de moltes de les fires que es convoquen arreu de Mallorca. Els firaires saben que a les fires ja no es decideixen els negocis, que són actes promocionals, de sembra per recollir al llarg de l'any. Les fires són quasi una despesa publicitària amb el valor afegit del contacte directe.

Hi ha pobles però que per tradició, per llarga tradició, disposen de les dades més adequades, i tot l'entramat vital de la gent, dels carrers, del negoci i de l'oci es mou en funció de la fira encara que el sentit agrícola tradicional s'hagi perdut definitivament: Inca i el Dijous bo, Llucmajor, sa fira de Sineu,... i poca cosa més. Els darrers anys, en aquesta dinàmica d'intensificar l'oci de cap de setmana, molts pobles han creat la «seva» fira. Quasi totes tenen el mateix format, com si es reproduís un esquema que respon al sa exercici humà de badocar, passejar i tastar en levitació, talment com ho fan les senyores de ciutat pels carrers comercials cada horabaixa o les classes populars urbanes el dissabte per les grans superfícies comercials, menant un carretet com si fos una classe d'aquestes que es fan ara d'educació vial.

Tothom viu la 'seva' fira local com un 'fer poble', com una convivència de veinadatge. La fira que se celebra demà a Llubí n'és un exemple que compleix noranta anys el primer dimarts -dia feiner!- posterior a Santa Catalina. Però hi ha la necessitat de veure més gent i es fan esforços per atreure més venedors i més gent. Per això s'han diversificat les cites i s'han cercat motius-reclam. Al mateix Llubí ahir se celebrava la fira de la mel, com a Caimari s'ha celebrat la de l'oliva, o a Mancor, la de l'esclata-sang. Altres, han intensificat alternatives particulars i han invertint diners -molts de diners- en fer coses grosses i espectaculars. A la fira de Pollença es féu la reproducció d'un hort enmig del carrer. I a sa Pobla es vol fer la reproducció en miniatura de la marjal damunt la plaça diumenge que ve. També es fan matances 'turístiques' i Sineu farà per sant Tomàs una fira de matances. Vaja! còpies d'una realitat que s'estingeix sota el ciment i l'asfalt per mostrar-ho com a cosa viva en forma, sobretot de gastronomia, com un valor de consum en alça, quan és evident que cada cop es mengen més precuinats i fast food. Criden l'atenció els esforços municipals per mantenir el llistó. A sa Pobla, amb roda de premsa i tot per presentar la fira, el regidor de torn que és presentat com tot un fenomen pel batle, ha incorporat l'espectacle en la roda de la fira. Però no es va poder estar de dir que el més espectacular que s'hi exposaria seria un xot de 150 quilos. Tantes voltes per les mateixes coses i acabar emprenyant-se per no trobar aparcament, com cada dia. Fa mal anar a fira tal com s'ha posat de vanitosa la vida.

I bé? Anit hi torna haver moguda a Costitx i dissabte a Sineu contra l'autovia del Pla. Ja ho sabeu, gent fa gent, que n'hi ha que les compten.