En el seu relat Zadig, Voltaire ens conta que aquest personatge fou ferit de fletxa ben devora l'ull dret. S'envià a demanar el metge de més anomenada, que vengué d'Egipte. L'il·lustre científic lamentà que la ferida afectàs l'ull dret, ja que, si hagués afectat l'esquerre, l'hauria curada sense problemes. Però el dret, decretà, era incurable, i tan segur estava d'aquest dogma que anuncià el dia i l'hora en què Zadig perdria per a sempre la visió de l'ull afectat. No va succeir això, la ferida de Zadig es va curar i la visió va ser la mateixa de sempre. Aleshores, el metge va escriure un llibre on es demostrava sense possibilitat d'error que la ferida de Zadig no s'hauria d'haver curat i que, en conseqüència, aquest hauria d'haver perdut la visió de l'ull dret. El llibre va obtenir un gran èxit en la comunitat científica del seu temps. El metge, per tant, no s'havia equivocat: qui s'havia equivocat de dalt a baix era la realitat. Molt volterià, com es veu.

No era admissible que el nacionalisme independentista pogués ser decisiu a la política catalana. Per ventura no ho serà en la mesura en què alguns voldrien, però sí molt més del que és admissible: el seu mateix reflex electoral ja el fa decisiu. Però ara resulta que això no és el que hauria d'haver passat. Hi ha hagut molts de catalans que s'han errat de partit, que han votat el que no havien de votar, de la mateixa manera que la ferida de Zadig va seguir un procés equivocat. Per a Rodríguez Ibarra, per a José Bono, Rouco, Rajoy o Arenas -i què en diríeu, d'Aznar?-, aquesta situació és inadmissible, i d'alguna manera estan escrivint el mateix llibre del metge egipci: es tracta de demostrar que el nacionalisme hauria d'haver estat abatut en tots els fronts. Es tracta de decretar la impossibilitat científica que succeís el que ha succeït. La realitat s'ha equivocat. I, com el llibre del metge egipci, aquesta tesi està obtenint un èxit clamorós en gran part de la societat espanyola, davant la perplexitat transitòria de Catalunya. Des de Catalunya, no s'ho poden creure, el que està passant: d'alguna manera se'ls diu, des d'Extremadura, des de Toledo, des de Madrid, que no és bo que una part significativa de catalans siguin com són. Acabaran per tenir la sensació que fan nosa? I, en aquest cas, què faran, anar-se'n o defensar amb més fermesa el seu lloc en el món, que, per afers que no vénen al cas, és Catalunya? Llàstima: no hi ha cap Voltaire que ens ho conti.