A mitjan octubre s'han conegut els resultats d'unes negociacions entre personalitats de les societats civils palestina i israeliana, liderades per Iasser Abed Rabbo, exministre d'Informació de l'Autoritat Palestina, i Iossi Beilin, exministre de Justícia del govern israelià, i un dels artífexs del procés de pau d'Oslo. Aquestes negociacions, en les quals han participat també militars retirats i intel·lectuals -com l'escriptor Amos Oz- s'han celebrat majorment a Ginebra, amb el recolzament del govern helvètic, i han durat dos anys i mig, havent-se iniciat immediatament després del fracàs de les darreres conversacions de pau a Taba. El molt detallat acord al que s'ha arribat es caracteritza especialment per no haver deixat cap qüestió pendent, per més espinosa que sigui. Així s'ha arribat a una delimitació fronterera que arriba fins i tot -en el cas de Jerusalem- a un detall de casa per casa, fet possible per la utilització de fotografies fetes des de satèl·lits. Palestina ocuparia al West Bank el 97'5% de l'espai reconegut originalment per l'ONU, tot creant-se una via de comunicació segura entre el West Bank i Ghaza. Aquest 2'5 retingut per Israel, que permetria el manteniment d'un nombre important dels establiments israelians segons Jimmy Carter, seria compensat per la transferència de la sobirania damunt territori israelià al sud. Jerusalem seria dividida entre els dos estats -cadascun retenint els seus llocs sagrats- i esdevindria la capital d'ambdós. A canvi d'això, i d'una important compensació econòmica, el dret de retornar al territori d'Israel dels exiliats palestins es veuria molt substancialment limitat (òbviament Israel no podria acceptar mai que la seva població jueva quedés en minoria).
Cal insistir que la particularitat més important del denominat acord de Ginebra, a part de la seva preocupació per no deixar cap tema «per a després», és sens dubte el fet de ser el resultat d'uns esforços de la societat civil, no de cap partit o organització política ni, molt manco, de cap dels dos governs involucrats. Aquest fet segurament ha estat determinant per a poder arribar fins on s'ha arribat, des del moment que han pogut fer abstracció de moltes pressions polítiques, incloses -per descomptat- les dels grups més extremistes, més fonamentalistes, dels dos costats.
És cert que, inicialment, la reacció de Sharon ha estat completament displicent, però no ha estat aquest el cas de l'Autoritat Palestina. De fet és important destacar que tres participants en les negociacions acaben de ser designats membres del nou govern israelià. I tal vegada encara ho és més el ressò que està tenint a nivell internacional, ja que ha merescut el recolzament del Secretari General de l'ONU, Kofi Anan, i del Primer Ministre del Regne Unit, Tony Blair. El mateix Secretari dels EUA, Colin Powell, ha adreçat una carta conjunta a Iossi Beilin i a Iasser Abd Rabbo en la que ha manifestat: «Projecte com el vostre són importants per a ajudar a mantenir una atmosfera d'esperança». En aquest aspecte, a més, cal destacar que a la firma del document a celebrar a Ginebra, el dia 1 de desembre, està previst que hi assistesquin dos expresidents del EUA, Jimmy Carter i Bill Clinton, i l'excap del govern sud-africà, Nelson Mandela.
Òbviament, s'ha iniciat una gran batalla per a guanyar l'opinió pública a Israel, a Palestina, als països àrabs. A Israel, els periòdics del dia 16 han inclòs tots un suplement dedicat al pla, i s'ha fet un mailing a dos milions d'adreces; a Palestina, les dues darreres setmanes també s'han publicat diversos suplements de premsa recollint la integritat del text de l'acord. I cal dir també que la reacció de la premsa àrab en general -que avui en dia és perfectament possible de seguir a través d'internet- ha estat més aviat favorable. Tot fa pensar que -si els fonamentalismes i extremismes de sempre no s'hi oposen frontalment (perquè tant a una banda com a l'altra sembla que hi ha prou fanàtics forassenyats que esperen treure profit de l'actual espiral de la violència)- eventualment aquest denominat acord de Ginebra podria complementar eficaçment el pla de pau «oficial», que tantes sangonoses empentes ha rebut i tants de buits presenta. Tot això, però, suposant que el sentit comú pugui imposar-se en unes aigües tan remogudes.
