No volen veure baüls. Ni és nou ni serveix de res dir-ho, repetir-ho i insistir-hi, però fa com a cosa que el bombardeig de l'Iraq i dels iraquians per part de l'exèrcit dels EUA i del Regne Unit, amb els aplaudiments d'Aznar, iniciàs una cosa que no se sabia ben què era, a què responia i com evolucionaria, i que ara ha de ser adaptada a les necessitats electorals del jove Bush. El president EUA és tan groller en la seva política respecte de l'Iraq, que ara no té cap mania a rectificar, a no enviar els soldats que prometia fa dies, a traspassar precipitadament el poder a un nou govern indígena titella, a compartir responsabilitats amb l'ONU i amb qui sia, perquè l'evolució previsible de la guerra, tal i com estan les coses, li podria complicar la reelecció d'aquí a un any. Ara necessita que no arribin als EUA més baüls amb soldats nord-americans, i necessita també poder presentar un calendari versemblant i un pla de sortida d'aquest altre mapa de greuges, odis i ressentiments que ha creat. Aquestes necessitats detectades pels sondeigs de l'opinió pública han fet variar tota la política de Washington. Al final, és possible que de la guerra contra l'Iraq i de les seves conseqüències, la Casa Blanca se'n renti les mans i deixi al món sencer un polvorí a punt d'esclatar a qualsevol lloc d'Occident. Perquè altra cosa no ha fet fins ara. No es destrueixen estats impunement, ni que sigui l'Afganistan dels talibans. Si Bush escolta els seus assessors electorals i es renta les mans de tot -i sembla que això és el que passarà-, sabrà explicar-nos José María Aznar per què ha afegit Espanya a la llista d'objectius del terrorisme internacional? Se suposava que Espanya recolzava els EUA en una empresa de neutralització del terrorisme islàmic -una empresa criminal, sens dubte, però amb totes les garanties d'eficàcia. Un recolzament primer de paraula i més tard d'obra -ocupant part del territori iraquià. Però si ara resulta que tota aquesta operació és reconduïda a tenor del que aconsellen els sondeigs de l'opinió pública nord-americana, per posar-la al servei de la reelecció de Bush, home, la sensació d'estafa, de compixada, sí, que la tocaria tenir el president espanyol. La tendrà? És clar que no. Aznar només té les sensacions pròpies de la grandesa imperial, de l'unagrandeylibre, de la unidad de destino en lo universal. Aquestes són les sensacions que il·luminen -o entabanen- el seu cervell. Mentre, en alguns punts de l'Estat creix el nombre de ciutadans que no es poden sentir espanyols.