De les nombroses lectures que permeten els resultats de les eleccions catalanes d'ahir, n'hi ha unes quantes d'especialment pertinents, sobretot si es té en compte que Catalunya és un país amb una capacitat molt viva de reacció a les realitats polítiques, socials, culturals o econòmiques. Així, no és ociós reflexionar sobre la traducció que han tingut a l'escrutini una sèrie de fets que a priori podien ser interpretats com decisius i uns altres dels quals es podia esperar que no tendrien gaire transcendència. És obvi que el gran titular ha de recollir forçosament el triomf d'Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que s'ha declarat obertament independentista, i no és descabdellat pensar que en el seu gran progrés hi ha intervingut el fonamentat temor d'una reducció de continguts de les autonomies, temor que en els darrers temps ha alimentat la política d'Aznar, plena de gestos imperials i de missatges tan enigmàtics com poc tranquil·litzadors. Maragall havia dit que, amb quatre anys més de «llenguatge Aznar», Espanya saltava en l'aire feta trossos, i la pujada d'Esquerra Republicana pot interpretar-se com una reacció molt significativa a aquest «llenguatge Aznar». Remarquem, també, que ERC ha torpedinat molt seriosament el bipartidisme, ja que s'ha alimentat dels escons perduts per les dues formacions majoritàries. El seu triomf, però, situa el partit en un escenari minat, ja que la seva concepció de Catalunya en cap cas no pot ser compartida pel PSOE; i, d'altra banda, la seva voluntat de dur endavant una política progressista obligaria la federació CiU a un reciclatge a fons de tots els seus fonaments ideològics. Les setmanes que vénen seran un exercici apassionant. Es posaran en joc totes les eines de la democràcia, en un país que no s'ajusta als models tradicionals de país, ja que presenta una gran complexitat derivada de la multiplicitat d'objectius, de vegades molt difícils d'harmonitzar. Prova d'aquesta complexitat és que, havent pujat el PP de manera substancial, ara és l'únic partit que no necessita ningú. Però aquesta complexitat encara es manifesta més en el fet que tant es pot formar govern en clau estrictament nacionalista com en clau d'esquerra. En qualsevol cas, seria bo que a la Moncloa hi hagués algú capacitat per destriar les múltiples causes de l'ascens d'Esquerra Republicana de Catalunya.