La capacitat de perversió de les regles democràtiques és directament proporcional a la capacitat d'inventiva de les persones. Darrerament ha cobrat actualitat una de les modalitats d'aquesta perversió, estic pensant en això que coneixem amb el nom de llei d'acompanyament. La llei d'acompanyament és una norma legal de temàtica diversa que acompanya la Llei de Pressupostos Generals. Originàriament, el sentit d'aquesta norma venia marcat per la necessitat de canviar determinades qüestions, sobretot fiscals, ateses les noves determinacions i línies dels Pressuposts que s'aprovaven, i això era extensible a alguna normativa administrativa relacionada amb els ingressos i les despeses. Ara, amb la llei d'acompanyament, el govern de torn el que fa és aprofitar aquesta norma per modificar diverses lleis vigents, i ho fa per aquesta via, perquè així s'evita un debat parlamentari sobre la conveniència, encert i oportunitat de cada una d'aquestes modificacions. És a dir, som davant una fórmula que el que aconsegueix és escamotejar el control públic i la corresponent crítica de determinades mesures polítiques. Certament no deixa de sorprendre la forta crítica dels qui ara ocupen l'oposició per la utilització d'aquesta trampa, perquè la veritat és que tot govern del color que sigui té tendència a anar per aquest camí. Determinades mesures segurament no serien dret aplicable si no fos perquè s'han pogut amagar dins la complexa i difusa llei d'acompanyament. Palesa poca valentia política no voler afrontar una discussió, ara bé, certes coses, d'impresentables com són, és normal que un mínim de pudor del polític governant el dugui a voler que romanguin en la més estricta foscor. El que passa és que el bon polític és el que se sap defensar i el que no té por de la crítica, el Primer Ministre Britànic, Tony Blair, en tot l'afer relacionat amb la guerra d'Iraq ha demostrat que no defugia la responsabilitat, actitud que no només l'honora sinó que a més fa un gran bé a l'activitat política. El pecat de cercar la foscor però, malauradament, és un pecat bastant més estès del que determinades postures i determinats discursos puguin indicar. I aquest reconeixement de generalització d'una pràctica dolenta crec que és un pas previ perquè es pugui començar a avançar cap a un acord polític que tregui del nostre sistema aquest ús de la llei d'acompanyament. Si moltes vegades se reflexiona sobre les raons de l'allunyament de la gent respecte a la política potser trobam una bona justificació d'aquesta preocupant situació en pràctiques com la que ens ocupa. Si els polítics se les arreglen perquè iniciatives importants no formin part del debat públic, després no es poden estranyar que aquest debat sigui pobre i amb altes dosis de ressentiment. El PP introdueix, amb la llei que s'està tramitant ara, importants variacions en, entre d'altres matèries, temes territorials. I la reacció fàcil podria ser dimonitzar el PP per l'instrument elegit per aquestes variacions. No puc negar que coincidesc amb en Damià Pons que el PP practica una democràcia de baixa qualitat, al que jo afegiria, també de baixa intensitat, pràctica que està perjudicant la credibilitat i salut del sistema. Tot i això, cal dir que la crítica concreta sobre l'instrument per a les variacions, la llei d'acompanyament, és una mica hipòcrita o si es vol incoherent amb actuacions passades. Una bona oposició cerca, sobretot, esdevenir alternativa, i perquè un sigui alternativa potser alguns atacs han de començar per entonar un mea culpa inicial. No és bo el que ara fa el PP i el que abans feren uns altres, cal que tots els partits s'adonin que acabar amb pràctiques com la llei d'acompanyament és una manera de millorar la democràcia. Ja que n'hi ha que tot el dia s'omplen la boca amb aquest concepte, no estaria de demés que les seves actuacions també tenguessin en compte aquests grans termes.