Dijous s'espera que el Conseller d'Educació i Cultura informi en el Parlament dels comptes públics de la seva Conselleria. Serà, per tant, una manera d'explicar els projectes que ha endegat en matèria de cultura i de normalització lingüística i les disponibilitats que té de portar-los a terme. Així que parem orella atentament, perquè tan escàs de paraules com ens ha resultat el senyor Fiol, és possible que ho expliqui una vegada i no ho repeteixi mai més. En realitat, no cal que parli gaire, està tot dit. Sobretot pel que fa a la llengua. Al començament de la legislatura actual, quan Rodríguez i Estaràs remenaven el brou per Cultura en lloc de parar esment a la seva olla, esperàvem que el senyor Fiol els cridaria a l'ordre. Amb discreció, és clar. Però amb prou fermesa perquè entenguessin que tenien les feines a ca seva. No ho va fer. Algú li va desaconsellar treure pit o ell mateix va entendre que en el Govern, com en el quarter, mai no s'ha d'aixecar el dit per pròpia iniciativa. Indubtablement, la bona anomenada que el precedia se n'ha anat en orri. Ara per ara, té la possibilitat de passar al Guinnes per ésser el polític que ha recaptat més carabasses a la seva gestió sense moure ni una cella. Perquè en sis mesos en el govern, el senyor Fiol ni ha parpellejat. Si qualque dia llunyà (molt llunyà, desgraciadament) el Partit Popular perd les opcions de poder, sempre podrà guanyar-se les faves fent de Don Tancredo. Insistesc, n'ha acreditat els coneixements necessaris. L'únic emperò rau en el fet que el Don Tancredo es presenta davant el bou d'un blanc virginal, i a ell se li fondrà el sou amb pólvores de talc per a dissimular la vermellor congènita de les galtes. En fi, no vagi per dit. La cadira del senyor Fiol no es remena, i ningú no la remenarà mentre sigui tan discret com ara. És a dir, mentre no inverteixi en projectes culturals més que un batle de poble en una carrera de pollastres, i deixi els assumptes de la política lingüística en mans dels que la saben manejar. Del senyor Miquel Melià no, és evident. Més aviat dels sociolingüistes més coneguts: donya Rosa, el senyor Rodríguez i, en darrer terme, el senyor Matas, un expert a enviar llengües al sot. De manera que el Cònsol del Regne de València (i també President de les Illes Balears) du camí d'aconseguir allò que una teringa d'errats de comptes no han aconseguit en vuit segles, com és ara la marginació de la llengua catalana a dues cançons de verema i al sopar de matances. Què vos pensàveu? Allò que no han tengut dallonses d'aconseguir els Borbons, Primo de Rivera, Franco ni en Pere Bonet cantant en foraster, ho haurà aconseguit en Jaumet de ses Rambles amb dos decrets i una mica de comèdia burlesca. És clar que els ciutadans li hem aplanat el camí oferint-li l'altra galta a cada galtada rebuda. En un país més vitaminat, el senyor Matas ja s'hauria vist obligat a emprendre el camí de l'exili amb una mà davant i l'altra darrere. En el nostre (que cada dia és més seu) no. En fi, ja veurem com en sortim, d'aquesta. Mentrestant, les coses del govern van bé i milloren. Si més no, en opinió dels que comanden. Pel que fa a la política cultural i lingüística, el senyor Matas ha dipositat la seva confiança en el senyor Fiol. I aquest en tots nosaltres, el poble, no endebades hem donat proves de prou discreció com per no témer que li organitzem una picarolada en protesta del poc que fa i del molt que no fa. Dijous l'escoltarem amb tota l'atenció del món. Parla poc, és cert. Però cal esperar el Fiol més abrandat, el que es menja el contrari com si fos bocata-xoriço. No endebades, haurà de créixer com un Demòstenes per aconseguir que l'oposició s'empassi que la Direcció General de Política Lingüística pot tirar endavant amb la meitat del pressupost que precisa l'equip ciclista del President.