Ja no és estrany trobar als països de l'est d'Europa que es preparen per entrar a la Unió Europea l'any que ve, uns senyors de Canadà reclutant immigrants per instal·lar-se a Toronto o Montreal. Fa trenta anys cada dona canadenca, de mitjana, tenia quatre infants. Ara cada una en puja un i mig. El país pateix els mateixos símptomes d'envelliment que Europa i ha decidit augmentar el nombre d'immigrants. El batle de Quebec, Jean-Paul l'Allier, era a Bulgària i a Romania fa poc, oferint facilitats a les persones qualificades que volguessin començar una nova vida a la part de Canadà on parlen francès. Ara per ara, Romania és dels estats europeus on més s'ensenya el francès com a segona llengua. Segons el batle, aquestes campanyes són la millor manera d'assegurar que no minvi el país, què ara té poc més de 30 milions d'habitants. L'únic altre país que n'accepta més, d'immigrants, és Austràlia. Els dos països han instaurat un sistema de selecció que prioritza les persones que tenen més diplomes. El dilema que tenen és que molts immigrants professionals, siguin enginyers, metges o programadors, queden al país una mitjana de tres anys i llavors se'n tornen. Tenen dificultats per estabilitzar la població immigrant i per això han decidit augmentar el nombre dels que arriben, per veure si al final en queden més a viure per sempre. Mentre a Europa es debat un sistema de quotes per a immigrants del tercer món per intentar frenar l'arribada d'il·legals pel sud i per l'est, Canadà i Austràlia, que no tenen fronteres directes amb països més pobres, es permeten triar. Els nostres casos són distints, però el que hauríem de compartir amb ells és l'experiència en la integració. En el cas de l'estat de Victòria a Austràlia ofereixen una trentena de llengües a les escoles per acomodar els immigrants, en un sistema complex que garanteix que tots parlaran la llengua del país adoptiu, i almenys dues més, en el seu primer cicle d'escolarització.