La successió dins el partit conservador espanyol, amb la decisió d'Aznar de partir després d'aquesta legislatura, ha estat molt més senzilla, de moment, que la del partit conservador britànic o la del partit conservador alemany, cap de les quals ha sabut orientar-se després de la partida de Margaret Thatcher i Helmut Kohl, respectivament. Des que Margaret Thatcher va ser engegat com a líder dels conservadors a Londres fa més d'una dotzena d'anys, el seu partit no troba ni la cara que han de menester per fer envant en les enquestes ni el programa que inspiri ni als votants més fidels. Aquesta setmana han triat un nou cap de llista, Michael Howard, i ha enviat a ca seva l'exmilitar Ian Duncan Smith, que tenia molt bons modals però poc més que cridàs l'atenció. Howard no és exactament la promesa de futur que alguns esperaven. Va estudiar en la mateixa universitat, i en el mateix trienni, que mitja dotzena d'altres que varen ser ministres conservadors en els anys setanta i vuitanta. És una persona que sap com defensar-se en els debats del parlament, i també sap per on atacar Blair. Però és l'home que va fer darrer en el concurs per a un nou líder el 1997, quan va treure vint-i-tres vots, és a dir, no en va treure cap. La seva popularitat ara en el partit tant pot tenir a veure amb el nivell de desesperació entre els diputats que ara l'han col·locat al seu capdavant amb entusiasme. Fins i tot, alguns es dediquen a alabar la seva elecció perquè és el primer jueu que lidera un dels dos grans partits britànics. Però més que res és conegut com un dels grans hereus de les teories de Margaret Thatcher. No s'espera que introdueixi aires nous a la dreta britànica, sinó que animi les teories del thatcherisme. Aquesta vegada podria ser que Blair sabrà amb qui s'haurà de batre.