Sentir-se amenaçat és -a més d'una paranoia tant comuna i respectable com qualsevol altra- una sensació i sentiment legítim però això no pressuposa que l'amenaçador es reconegui i se senti com a tal. De fet, aquí a la terra dels cacics tenim una llarga, nodrida i molt variada història d'amenaces i, per això, crec que hem arribat a perfeccionar un setè sentint que ens alerta: vius, amenaça! Per altra banda, l'experiència ens diu que quan es tracta d'una amenaça governamental per molt que facem -nosaltres la massa, pels que generen riquesa hi ha evidentment un altre tracte- la feina ja està feta. Després d'aquest primer quadrimestre de reconquesta conservadora es poden començar a fer anàlisis de les iniciatives anunciades o duites terme -i d'alguna avortada també- i encara que és impossible que tothom li doni un aprovat al Govern el que sí comença a ser unànime és la sensació d'enfrontament, exaltació i, per què no? d'amenaça que alguns individus, famílies i poblacions manifesten obertament. De moment la formació conservadora aguanta la tempesta fent el que dins l'àmbit nacional li ha funcionat tan bé: fer mutis, negar-ho tot i controlar la informació. Per la seva banda, Unió Mallorquina -un partit unipersonal i pragmàtic sense cap trava ideològica- ha optat pel seu tradicional estar amb tots: si els manifestants creen problemes; crida la Guàrdia Civil, si les sancions als manifestants generen un estat d'opinió que pot ser perjudicial; organitza i subvenciona l'assistència jurídica als perjudicats. Si amb tot això, es continua parlant de sancions, d'autovies, d'expropiacions i els comptes comencen a no sortir, s'envesteix contra els immigrants i atenció desviada per un parell de setmanes. El discurs xenòfob és políticament incorrecte però això, malauradament, no resta vots a l'hora d'unes eleccions. Perquè qui té dret a vot és l'indígena comunitari suposadament culte. El mateix que té terres susceptibles d'ésser expropiades i cimentades o el mateix que viu amb total tranquil·litat a un poble i que va votar una opció política que sempre aposta pel cavall guanyador. I la supervivència del polític es basa en aquest petit detall, en saber el que li pot restar vots i el que no. El segon cinturó, l'ampliació de Son Sant Joan i l'autovia, entre d'altres projectes, són vists per molts afectats com una amenaça a la seva qualitat de vida. El Govern té tres anys per demostrar altres beneficis del ciment que no sigui anar a 115 per hora a Manacor. Amb les andanades xenòfobes es guanya temps però no es va enlloc perquè tots tenim clar que el nivell cultural fa temps que els va deixar d'interessar.