Els altres articles (2): Larra

Mariano José de Larra y Sánchez de Castro, nascut a Madrid el 1809, no tenia altra opció que ser espanyol, per bé que ser fill d'afrancesat i haver-se educat, en part, a França, el feren somiar i apostar per una espanyolitat «diferent», allunyada per complet -diametralment oposada diríem- dels tòpics de l'Espanya negra i eterna que amb tanta precisió sabé descriure als seus articles de costumisme documental. La mateixa Espanya de caspa i tricorni que avui ens continua turmentant i que no sap conviure en règim d'igualtat amb els seus veïnats.

L'Espanya que es justifica permanentment contra algú.

Existeix una línia de pensament crític espanyol, tan anecdòtica en els seus resultats com interessant en els seus plantejaments, que s'apuntala en excepcions com Quevedo, Larra i Valle-Inclán, miralls implacables per als seus compatriotes, illes de pensament lúcid i crític en una mar d'estúpida autocomplaença, deliris imperials i orgull nacionalista espanyol. Qualcú hi deu haver viu en la mateixa línia. Ja el mataran a disgusts.

Larra deixà inacabats els estudis de medicina i de lleis, assistí regularment a les tertúlies literàries de Madrid i es dedicà a la literatura i la crítica. També festejà amb la política, era liberal, en el sentit progressista que té o tenia el terme. Escriví poesia i teatre, però se'l coneix i se l'estudia per la seva vessant de crític i periodista.

No record exactament com, però vaig descobrir Larra de molt jove, als catorze anys. «Vuelva usted mañana» i altres articles varen canalitzar un cert esperit crític que començava a desenvolupar aquell adolescent inconformista que era i em permeteren ataüllar l'article d'opinió com un mitjà d'expressió, com un vehicle de comunicació de les meves idees.

Larra era el fanal. I jo ja tenia un horitzó: volia ser crític. Somiava escriure articles d'opinió en un diari...

«En este país», «El castellano viejo», «El casarse pronto y mal», «Quien es el público y dónde se le encuentra?» «El duelo», «Los Calaveras», «El mundo todo es mascaras» i un llarg etcètera d'articles punyents i sarcàstics ens conviden a afinar l'olivetti, que per aquells temps els ordinadors eren computadores no personals.

Els articles de Larra constitueixen un fenomen poc freqüent a la prosa europea. Són escrits per una publicació efímera com és la premsa, però gairebé tots aconsegueixen transcendir aquesta caducitat i esdevenen texts amb valor literari propi.

Mariano José de Larra és un dandy afrancesat, un espanyol avorrit de ser-ho, un romàntic autodestructiu, un pensador crític i liberal, un jove casat i frustat, un calavera, un jove massa vell, un home sense amics, un suicida de 28 anys, un literat hàbil, fi, irònic, sarcàstic, caustic, àcid, però elegant. Escriu la millor prosa castellana del segle XIX, amb el seu castellà sobri i flexible.

Els articles de Larra duen impregnada la flaire d'un segle del qual només en visqué una quarta part, però que escriví sencer. Són estampes de la societat del XIX, testimonis vius de l'època, que llegides avui resulten plenament entenedores i igualment crítiques i vigents.

Els articles de Larra són avui, desgraciadament de plena actualitat. Repassi el lector inquiet l'esmentat «Vuelva usted mañana» per reforçar l'afirmació. O llegeixi l'article de Figaro titulat «Lo que no se puede decir no se debe decir» i entendrà no només l'actualitat i vigència de Larra, sinó aquest modest panegíric al Mestre, mentre cau damunt els mallorquins el que està caient aquests dies.

Si Mariano José de Larra escrivís avui a l'Espanya Aznariana, tornaria a escriure els mateixos articles de fa gairebé dos segles.

Si Mariano José de Larra visqués avui, també es suïcidaria.