El cantonalisme, PSM i UM

Escrivia Miquel dels Sants Oliver fa just un segle (1903, El alma mallorquina) que de la colonització de Mallorca i de Balears per part de Catalunya n'havia resultat una societat que, amb el pas dels segles, havia esdevingut «criolla» (descendents dels colonitzadors nascuts a la colònia) i progressivament més allunyada del país colonitzador. L'únic lligam tangible que en quedava eren els llaços culturals-literaris. Per altra banda, aquesta setmana, explica el sociòleg Antoni Tarabini (i sigui citat, naturalment, sense cap mena de voluntat, ni seva ni d'un servidor, de comparació en cap sentit amb M.S. Oliver) en una entrevista, que l'espai polític del nacionalisme catalanista és cada cop més estret i no se veu quin futur pot tenir, mentre que, diu ell, sí que existeix un espai no ideològic sinó més polític i pràgmàtic basat en difuses premises que passarien pel localisme, l'insularisme, i la constant petició de més doblers de Madrid. Explicaria, la combinació d'aquestes opinions, el perquè del fracàs permanent del nacionalisme catalanista a Balears i Mallorca que sociològicament mai no ha passat gairebé dels estrets marges marcats citat per Oliver, el «capellanisme» catolicista i els docents, que ha representat el PSM i, alhora, el relatiu èxit resistencial d'UM que ha acabat per superar a Mallorca el PSM? Possiblement sí que sigui un instrument explicatiu vàlid, si més no en part, per entendre la pràctica inexistència d'un espai ideològic nacionalista catalanista però sí d'un viver de pragmatisme polític que podríem anomenar més que nacionalista, cantonalista i que és el que sembla estar en la raó de l'èxit d'UM enfront del PSM. Si s'imagina un perfil (amb tot el risc d'equivocació personal que dir això comporta) d'un votant tipus d'UM no és difícil veure'l com una persona amb una posició de mitja o alta satisfacció econòmica, enemiga de tota mena d'impost sobretot si se'n va a inversions a fora, desideologitzada, mallorquinista sense anar massa més enllà de les quatre senyes d'identitat superficial i folclòrica (el Mallorca, el ball de bot...), eminentment pragmàtica que entén que la política és fer, per exemple, carreteres per anar més ràpid i segur entre dos punts (i sense massa més consideracions), amb un arrelament sentimental al territori físic (Mallorca: sa roqueta) i al nacional polític seriós (Espanya) que se complementen, una no poca intensa admiració i paradoxalment alhora malfiança cap a tot allò que véngui de Catalunya («que ens aniria de bé un Pujol, aquí, mallorquí») i, en fi, un vincle sentimental amb tot allò que difusament considera «lo nostro». Que podria ser el mateix perfil d'un votant del PP? Parcialment. I precisament per la superposició d'aquesta franja de l'electorat és perquè, per exemple, Gabriel Cañellas pensà que podria liquidar UM. I també és la raó de perquè UM s'equivocà en donar per resposta, a l'intent d'homicidi polític per part del PP, la refundació amb clau nacionalista lleugerament catalanista que, durant la passada legislatura, la pipella dels dirigents els va fer veure que per aquest costat no anaven gens bé. I per això canviaren. D'aquí que, per exemple, Munar parli ara, a la sessió d'investidura de Matas, de «la nostra llengua», «la nostra identitat» i altres «nostrades» referències sense anomenar pel seu nom ni una sola vegada l'idioma català. O durant la legislatura passada, sobretot els dos darrers anys, l'aposta sense dissimuls per un discurs institucionalment cantonalista (això és: històricament una mena de confederalisme localista contra la unitat política superior) que posa en valor la gestió dels doblers institucionals apropant-los al votant del partit, sociològicament dretà (la inconvenient immigració, les dues cases de tot mallorquí, etc.), políticament pragmàtic (carreteres pels pobles on hi ha el valor estratègic del vot) i ideològicament difús perquè hi càpiga tot (des del radicalisme anti-PSM al dretanisme local independent, passant pel sectorialisme de classe com els cavallistes i caçadors, o els sis militants nacionalistes-