a) Si Jaume Matas pretenia que el seu debat d'investidura acabàs sense que hi hagués un examen detallat del seu programa electoral, ho aconseguí. Ho aconseguí perquè els portaveus de l'esquerra, tot i que per ventura, de manera justificada, tenen una imatge molt simple i esquemàtica del Partit Popular. Tots ells se cenyiren als aspectes més cridaners del discurs de campanya del dirigent conservador i obviaren en gran part el document programàtic que encara es pot trobar al web www.ppbalears.com. Una lectura no gaire detallada del compromís escrit del PP els hauria revelat l'ambigüitat o la imatge polièdrica amb què aquest partit es mou com a peix dins l'aigua. La retòrica incendiària li serveix per mobilitzar determinats segments socials. A pesar que els enunciats són literalment increïbles, la reacció de l'esquerra a la seva literalitat els concedeix un certificat de credibilitat davant aquesta gent, que els progressistes haurien de preferir en l'abstenció o votant opcions marginals. En la qüestió del català, per exemple, el senyor Matas practicarà una política diferent a la del Govern sortint, però limitada pels mateixos paràmetres legals: la Constitució, l'Estatut d'Autonomia, la Llei de Normalització i el Decret de Mínims, a més de la disparitat d'opinions en el si del seu partit. El mateix succeeix amb la lliure elecció de centre, restringida per la LOCE. I amb el turisme, activitat que el PP considera depredadora de recursos i necessitada de limitacions. El debat sobre el programa escrit, que al contrari del que digué Jaume Matas sí aposta per la construcció de passeigs marítims, hauria servit per evidenciar les contradiccions dels discursos del PP, que oscil·len entre la ultraideologització utòpica, el pragmatisme i l'acceptació de les limitacions legals. Obligar-lo a prendre partit per un d'aquests extrems seria la millor manera d'acarar una oposició útil i intel·ligent.
b) Avui per avui, a no ser que Jaume Matas es comporti de manera molt estúpida, no és previsible que UM torni a pactar amb els progressistes. Entre d'altres raons, perquè no seria acceptada ni pel PSM ni per EU-Els Verds sense revisar radicalment el seus postulats.
c) En la presentació del model progressista, s'aprecià la unitat discursiva, amb variacions tonals, dels portaveus del PSIB-PSOE, del PSM i d'EU. La pregunta que es formulen aquests dies molts dels seus electors es com així, doncs, no hi ha un sol partit. La resposta només pot ser ben trista: o hi ha moltes més diferències del que estarien disposats a reconèixer en públic; o un sectarisme furibund n'impedeix la convergència. Ah, Matas se sent còmode en aquest context, perquè creu que l'amistat d'EU-Els Verds és un llast per al PSOE. Però no ho acaba de tenir clar ja que intenta enverinar amb acusacions de deslleialtat, no importa si fonamentades, el teixit esquerranós. En tot cas, jugarà aquestes dues cartes de manera alternativa o simultània. Qui ha de prendre decisions és l'esquerra. La fórmula del pacte preelectoral no és ni bona ni dolenta per se. Depèn de com es gestioni. A Eivissa perd el Consell, però conserva l'Ajuntament de Vila. L'altra possibilitat és que una de les sigles en concurrència aglutini el vot progressista. La tercera, mantenir els tres partits, necessita replantejaments ideològics, estratègics i tàctics.
(A la memòria de Gabriel Genovart, que, amb sentit comú i paraules ben planeres, advertia allò que altres no volíem veure).
