Un Jaume Matas molt diferent al de 1996 va ser investit ahir de bell nou president de les Balears. El seu posat planer i la seva serena manera de tractar l'oposició res no tenien a veure amb aquell Matas que fa set anys arribà al Consolat després de la destitució de Critòfol Soler i que necessità dues votacions per poder convèncer alguns diputats rebels del seu propi partit. Si aleshores Matas era sinònim d'inexperiència i d'inseguretat, i que s'havia d'enfrontar a un Pacte de Progrés crescut que ja albirava la seva victòria electoral, ahir era un home ferm, expert i sòlid. La diferència és que el passat 25 de maig assolí la majoria absoluta i després aconseguí dur a la seva vorera Unió Mallorquina trencant un Pacte de Progrés que s'havia mantingut durant vuit anys.
L'assossec de Matas, cimentat també per la seva experiència com a ministre, permet augurar una legislatura on les coses s'agafaran pel costat que no cremen. Sense renunciar als seus principis i a la seva desmesurada obsessió pel creixement, inaugura la Presidencia un home interessat a mantenir al màxim l'equilibri social i polític. Dins el marc del PP, ha desaparegut l'ambient de trontollament polític que s'arrossegava des de la caiguda de Gabriel Cañellas el 1995. Queden enrere les èpoques dels grans escàndols que han marcat aquest partit durant pràcticament una dècada. Comença un cicle en el qual l'esquerra, un altra vegada a l'oposició, haurà de fer un notable esforç teòric i organitzatiu per tal d'articular una alternativa de canvi el 2007. S'enceta un cicle en el qual, per primera vegada en la història de l'Autonomia balear, un govern fort a Palma tindrà la seva mateixa traducció monocolor amb un govern fort a Madrid. El 1996 Aznar acabava d'arribar a Moncloa, estava en minoria i Matas patia molts problemes interns. No era possible escometre el que ara és un autèntic deure: pal·liar al màxim el dèficit fiscal a les Balears amb tots els suports de l'Estat. I si cal esperar un Jaume Matas segur de si mateix, en què tots els condicionants objectius corren al seu favor, caldria que fes cas a Francesc Antich i establís un pacte en defensa de la llengua pròpia, principal eina d'autoconsciència i autoestima d'una societat que si no és capaç de potenciar els valors essencials difícilment trobarà la vertebració que asseguri el seu futur.
