Es comença a estendre una visió política que vendria a dir que el nacionalisme a les Illes Balears ha tocat sostre i que viu un procés d'afebliment o de pèrdua de pes. Tot deixant de banda la falsedat d'aquesta dicotomia entre nacionalistes i no nacionalistes, quan ja sabem que no n'hi ha de partits anacionals. Aquesta visió es fonamentaria en uns resultats electorals, els de les passades eleccions del 25 de maig, on els partits que es declaren nacionalistes patiren un retrocés en el seu percentatge de vot respecte a les eleccions de 1999; reculada que seria especialment greu, i especialment demostrativa d'aquest procés que comentam, perquè a la fi els nacionalistes havien estat ocupant importants parcel·les de poder. A més d'aquest fonament, trobaríem altres ingredients que ajuden a bastir la teoria d'una virtual crisi del nacionalisme a les Illes Balears. D'aquests ingredients un de molt destacable és el boom poblacional que ha viscut aquest país els darrers deu anys. El creixement de persones que habiten en aquestes illes és estratosfèric, més de cent mil persones dins un contingent humà tan limitat com és el nostre i en un territori tan sensible, òbviament han de tenir repercussions en el lloc d'arribada. Així doncs, si el nacionalisme perd vots i la societat cada vegada està formada per més gent de fora les Balears i, per tant, poc sensibles a la defensa d'una identitat que els és més una nosa que un patrimoni a preservar atesa la seva recent arribada, aleshores, es pot concloure que el nacionalisme estructuralment va a la baixa, és una filiació política amb els dies comptats. Fins aquí la visió o teoria. En la meva opinió aquest plantejament és incorrecte i ho és perquè no és cert que el nacionalisme estructuralment no pugui anar a més, el problema és que no hem estat prou hàbils per connectar amb molts d'electors que podrien votar nacionalisme. Perquè, anem a pams. Primer de tot, votar nacionalista no necessàriament vol dir ser nacionalista; a Catalunya i a Euskadi hi ha gent que viu bastant al marge del que podríem anomenar cabòries del nacionalisme que voten nacionalisme, en conseqüència, si el nacionalisme tengués un missatge entenedor i útil per a tots els ciutadans podria rebre el suport de molts sectors poc presumiblement favorables a aquestes tesis. Quan els partits ocupen la centralitat política i els passen aquestes coses, agafen vots de bandes que damunt el paper els són hostils. Segon, hi ha una prova irrefutable del que diem i és que si s'observa el repartiment dels sufragis nacionalistes es pot comprovar que aquest repartiment només es pot entendre per persones i no tant per missatge. Què vull dir? Doncs molt senzill, que no crec que hi hagi condicions objectives que puguin explicar per què a Porreres, a Pollença o a Santa Maria el nacionalisme és tan important i perquè no ho és a Montuïri, a Son Servera o a Binissalem; per exemplificar-ho. El que vénc a sostenir és que amb una bona estructura i amb gent que tengui reputació el nacionalisme creix. Tercer, el repte del nacionalisme és de missatge, de connectar, d'oferir un producte que sigui engrescador per a gran part de la població. També hi ha un gran repte de com fer arribar aquest missatge ja que la proximitat de l'estructura i els seus resultats, que abans esmentava, sempre tendrà un límit. És en la renovació i repensament del missatge, del projecte, on hi ha el quid de la qüestió. I per fer aquesta renovació i repensament podríem començar fent autocrítica: hem fet un projecte, un missatge, massa poc mundà, xerram poc de butxaca i economia, i xerram massa de normalització i sostenibilitat, i que consti, per als que tot ho interpreten per allà on crema, que hi crec molt, en aquests dos conceptes. Certament parlam d'espoli fiscal i de finançament just del poder públic balear, i ho hem de continuar fent perquè és una reclamació nuclear per construir el país; tanmateix, hauríem de parlar més de turisme, d'exportacions, de molts d'aspectes de la vida ecomòmica del país. I n'hem de parlar independentment de si tenim més o manco competències sobre el tema; perquè la gent no vol ser experta en competències, vol que el projecte polític en què diposita la confiança li ofereixi respostes.