El retorn de l'ultracentre

Més que «liberal» -un qualificatiu que ja va dir Matas que li posarien els diaris; aquí un no és qui per negar-li el gust al demà president-, el discurs ha estat liberalíssim. No libèrrim, que potser aquest és un qualificatiu que s'hi escau més com a antònim. L'ultracentre engoleix primer la inexistent societat civil i la fa pròpia, es declara més amic de l'alfals que els verds parlamentaris pansits, derrotats i salvats de la foguera per l'esclat irat dels nacionalistes minvats -que han distret l'atenció en l'autòpsia- i reivindica com a centrals -que no de centre, que mai no ho seran, per més que la correcció política els assumeixi- demandes satèl·lits d'extraparlamentaris. L'ultracentre recull l'adjectiu preferit del partit exfrontissa, avui comparsa -«liberals», deien que els agradava sentir que els deien, enlloc del per alguns peioratiu «conservadors»- i el desplega per l'eix vertebrador en forma d'empresari emprenedor emprenyat amb l'exgovern utòpic. Del pensament únic liberal ultramatista neix la idea que les autopistes assoleixen una «funció vertebradora del territori»: l'asfalt farà la Mallorca que hem votat. Però havent votat Mallorca el mateix el resultat no seria igual amb una altra Eivissa o una Formentera diferents. La llei electoral té aquestes coses. La mobilització popular -que no liberal- està mig desactivada per les prèvies a les eleccions: els antiautopista hauran de tenir molta imaginació i molt de poder de convocatòria per evitar la materialització de la idea del nucli dur del partit -«dolcet, dolcet, farem també la del Llevant», un projecte desat en qui sap quin prestatge per quan les reticències d'UM siguin per devers l'aparell digestiu de la primera formació política de les illes.