El 1995 l'esquerra aconseguí a Mallorca els seus millors resultats des de 1983. El PSIB-PSOE, el PSM i EU, que sumaren 15 escons, se situaren a tan sols un conseller i a 1,8 punts sobre vot vàlid del PP. L'aliança amb la supervivent UM permeté el Pacte de Progrés que ha marcat la política insular dels darrers vuits anys. A les següents eleccions, els partits progressistes, concretamentel PSM, perderen un escó en benefici d'UM. El 25 de maig de 2003, aquests partits mantingueren els 14 escons de 1999, però el PP els agafà un avantatge de 3'75 punts, més del doble que fa dues convocatòries. A pesar que la correlació de forces es manté al Consell de Mallorca, quan es passa al nivell municipal es pot observar que l'onada conservadora ha tengut més intensitat del que sembla en una primera aproximació. La força de l'avanç de la dreta s'accentua a la Part Forana, on la seva superioritat arriba als 5'62 punts sobre socialistes, pesemeros i rogiverds. A Palma, on el PP ha resistit els Pactes de Progrés, l'equilibri entre els blocs ideològics és major. Si s'ha fallat en els municipis, vol dir que s'ha fallat en la proximitat, una de les divises del progressisme. Hi ha una última observació sobre els darrers comicis: per primera vegada des de 1991, cap partit nacionalista creix en unes eleccions autonòmiques.
Mirat així, sembla que podríem estar davant un canvi de cicle. Es constata un fracàs del Pacte. El PP s'ha enfortit mentre ells es debilitaven. En no haver-se produït transferència de vot conservador cap a ells o cap a l'abstenció, ni en conjunt ni un d'ells en solitari amenacen l'hegemonia de la dreta. Aquest declivi progressiu des de 1995 ha anat en paral·lel a la depressió del PSM i a l'ascens del PSOE, la qual cosa ens indica una de les primeres raons del fracàs. Més que preocupar-se per la correlació de força amb el PP, s'han preocupat per la correlació de força dins el Pacte. Tanmateix, sembla que ni el PSM desapareixerà -a no ser que alguns dels seus dirigents s'hi entestin- ni que, tampoc, superarà el PSOE. Atesos els resultats, la racionalitat imposaria la col·laboració i no la confrontació; la delimitació de clienteles -que no significa possessió de persones sinó intel·ligent tria de prioritats estratègiques- i d'àmbits d'actuació i no la difuminació absoluta. Els pactes, els preelectorals i els postelectorals, es construeixen sobre les coincidències, però també es pacta -es negocia- perquè es constaten diferències. Les dues eines bàsiques del progressisme mallorquí s'han d'esmolar amb la recuperació d'un perfil propi i creïble. S'han d'esmolar allà on més ho necessiten: Palma i els municipis més poblats. Només després d'això es podran plantejar l'assalt al Consell i, a continuació, al Govern. El camí a recórrer pot ser més curt o més llarg segons la comprensió que es produeixi d'aquests fets. Un canvi de cicle demana molt de seny per afrontar-lo.
