nubes dispersas
  • Màx: 18.87°
  • Mín: 13.93°
18°

El malson de na Catalineta

Catalina Cirer va tenir un malson. Ben de matinada, va incorporar-se sobre el llit, excitada, com si li haguessin clavat un pessic de monja, i amb uns ulls rodons com a plats va exclamar: Martí, ens han baratat el Rei en Jaume! Seria de mal gust entrar en detalls d'alcova, però ja vos podeu imaginar el bot que va pegar en Martí, perquè a un home, quan el desperten a les tantes, la primera idea que li ve al cap és que algú se'n du les sobrassades de la perxa. Afortunadament, l'embull no va durar gaire. Assegut el matrimoni a la cuina davant una tassa de til·la, la batlessa li va relatar fil per randa el malson a son marit. I per qui ens l'havien canviat, al Rei en Jaume?, va voler saber en Martí. Pel Cid Campeador, Martinet meu!, li va respondre na Catalineta. Va somriure en Martí, mentre la seva esposa, la batlessa, aferrava novament el son. Demà ja no se'n recordarà, va pensar, allargant-se al seu costat. I així va ésser, el dia va passar com qualsevol altre per a na Catalina: entre esclafits i castanyetes i una volta pel despatx de l'ajuntament. Tanmateix, el malson va repetir-se en tocar llit. I així cada vespre, de manera que la batlessa va acabar per fer mala cara. Procurava passar cada matí per la plaça d'Espanya i, asseguda a un dels bancs públics, es cruspia una bossa de cacauets sense llevar ull de l'escultura de Clarasó. La mirava, fins que li entrava mal de cap. I dalt del pedestal hi havia el Rei en Jaume, això era evident. En adormir-se, però, tornava a somniar la plaça amb els seus colomets i la gent que va i ve d'una banda a l'altra. És a dir, el paisatge quotidià, el de sempre. En canvi, en mirar per amunt, ges!, qui cavalcava aquell cavallot tan gras era en Rodrigo Díaz de Vivar. Això no pot ésser!, va exclamar na Catalineta, disposada a acabar amb aquella obsessió que li destrossava els nervis. Va visitar un psicòleg. Vostè -li va dir aquest, després de sentir-la-, experimenta un apropament líric a l'espanyolitat més castissa. A posta, el vostre subconscient rebutja un rei regional i, alhora, anhela una comunió espiritual amb l'essència de Castella a través d'un home de pes. Va demanar na Catalineta: I aquest home és el Cid? Li va respondre el psicòleg: O en José María Aznar, però com que don José María només sap muntar amb Vespa, heu triat el Cid. Va romandre estorada, na Catalineta. Però si jo estim lo bon Rei en Jaume -li va respondre-. Gràcies a ell hem après a fer sopes i a brodar punt mallorquí. En conclusió: la batlessa va pagar la consulta i va tornar a casa amb la sensació que el psicòleg s'havia fet un embull. Així que va recórrer als serveis de la religió. Es confessaria. I ho faria a la Seu que, en bona lògica, ha d'ésser on confessen millor. En tenir-ne notícia, Rogelio Araujo va agafar bicicleta i en dos minuts va ésser davant el capítol catedralici per pactar amb ells el confessor. Els clergues es jugaren l'honor de confessar-la a cara o creu, i l'afortunat va ésser el Pare Llompart. D'altres, optaren per dispensar una rebuda especial a la primera autoritat de Palma. De manera que en arribar la batlessa a les portes de la Seu, la reberen el senyor Bru Morey, tocant el tamborino i el flabiol, i els canonges Bestard i Llabrés ballant boleros i fent més voltes que les baldufes. Na Catalineta, en veure'ls, no va poder estar-se quieta i, de sobte, l'entrada de la Seu va convertir-se en un remolí de bracets i cametes. Finalment, quan els japonesos es cansaren de disparar les Polaroïd, na Catalineta va entrar en el temple amb una rosa a cada galta. Els dos clergues, en canvi, s'assegueren, retuts, en una cadira aplegadissa, mentre Rogelio Araujo corria a comprar gelats d'ametla per a tots. En aquells moments, en el confessionari, el Pare Llompart escoltava la narració del malson que enutjava la batlessa. Que si el Rei en Jaume per aquí, que si el Cid Campeador per allà... En acabar, na Catalineta va demanar-li: Pare, quina interpretació en feis, de tot plegat? I el Pare Llompart, que havia abandonat el confessionari i s'engronsava en una engronsadora que havia instal·lat a la capella del Roser, li va respondre: Filleta, amb aquest embolic d'homos tan curros pens que deus ésser molt homonera. Na Catalineta va xisclar. Ah!, va exclamar, ofesa. Ah!, també va exclamar-se un esglaiat Pare Llompart que, en aquells moments, ja no sabia si els rojos bombardejaven. Ah!, va repetir l'escolà, mentre acudia amb la mànega d'aigua a apagar el foc. En conclusió, la senyora batlessa va abandonar el lloc sagrat ben remullada i més ofesa que satisfeta. Tanmateix, va decidir fer oració. I en va fer un grapat de dies, però el malson persistia. Tan aviat com s'adormia, veia la plaça d'Espanya i, enmig, el Rei en Jaume en son cavall. De sobte, nostre rei ja no hi era, i qui cavalcava de valent era en Rodrigo Díaz de Vivar. Això no pot ésser -va dir-se na Catalineta-. No em queda més remei que visitar un bruixot. I dit i fet. En un instant va trobar-se contant el seu malson a un bruixot que l'escoltava amb l'esguard posat en una bolla de vidre més grossa que un formatge. El Cid, que era de Burgos?, va demanar-li el bruixot. Jo diria que sí, va respondre na Catalineta. Idò vet ací el motiu del vostre malson: pressentiu que n'hi ha un de Burgos que vos vol moure la cadira. Tot d'una va filar fils, na Catalina. En Rodrigo de Santos, va admetre. I va demanar: Què he de fer? Va respondre el bruixot: pagar-me la voluntat i anar alerta a la culada, que les culades són doloroses. Més tard, la batlessa va topar-se, a l'ajuntament, amb el totpoderós regidor d'urbanisme. Buenos días, Catalina, en el Primer Año de la Victoria, li va dir aquest. Bon dia -va respondre, Catalina-. Que has notat com la meva cadira s'engronsa més del compte? Va posar cara de sorpresa, Rodrigo de Santos. No -li va dir. Però eso tiene fàcil arreglo. Si tu quieres, ahora mismo mando que te la cambien por un sofá de Ikea.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.