El mapa polític de Mallorca és més de dretes que mai. Les tres principals institucions estan en mans de la dreta: Govern autonòmic, Consell Insular i Ajuntament de Palma. Aquesta situació no és nova del tot, perquè ja s'havia donat en el període comprès entre l'accés de Joan Fageda a la batlia de Palma i la formació del primer Pacte de Progrés al Consell, és a dir, en la legislatura 1991-1995. Hi ha, però, circumstàncies agreujants.
La primera és el gran predomini de la dreta en l'àmbit municipal. Facem un càlcul, que necessàriament patirà de simplificació i incertesa en alguns detalls, però que ens serà indicatiu. Assignem a la dreta els 27 municipis governats pel PP, en solitari o en coalicions, i els 3 municipis (Porreres, Ariany, Costitx) governats per UM en solitari: això no podrà resultar ofensiu, donada l'actual política d'aliances d'UM a escala insular. Assignem també a la dreta els municipis governats per UM amb coalició o suport del PP (Banyalbufar, Pollença, Sineu), i els que tenen governs de grups independents amb aliances polítiques cap a la dreta (Andratx, Marratxí). Total: 35 municipis. En canvi, podem assignar a l'esquerra els 6 municipis del PSOE, els 6 del PSM, els 2 d'UM amb coalició cap a l'esquerra (Búger, Alcúdia) i els de grups independents amb aliances polítiques cap a l'esquerra (Artà, Bunyola, Consell, als quals, si voleu, hi podem afegir el de Sant Llorenç, el de classificació més difícil). Total: 18 municipis. Resulta, a més a més, que dels 16 municipis mallorquins amb més de 8.000 habitants, només un (Alcúdia) és dels que hem assignat a l'esquerra. Els 18 municipis més o menys esquerrans sumen una població de poc més de 75.000 persones, és a dir, el10 % de la població de l'illa.
La segona circumstància agreujant, que no hi era en l'altra etapa en què la dreta controlava Consolat, Palau Reial i Cort, és que ara també controla la Moncloa, amb tot el que això suposa de cara a la consolidació de l'hegemonia de la dreta. Amb el vent de Madrid de cara, tot seran facilitats.
Fins aquí, la lectura de les dades. Ha estat una mica llarga, i m'ha deixat poc espai per a la reflexió que ara toca fer: i davant això, què? Ja està bé així, perquè no hi ha dubte que és una reflexió que no es pot improvisar i que s'haurà d'anar construint en els mesos vinents. M'atreviria, en qualsevol cas, a aventurar alguna idea. És evident que PSOE, PSM, EU i Verds hauríem de prendre consciència que l'alternativa només pot venir de la suma de les nostres forces, i, al mateix temps, que no hi ha solucions fàcils: les coalicions preelectorals tenen avantatges i inconvenients que s'han de sospesar per a cada circumstància. En canvi, sí que convé visualitzar (ara que s'utilitza tant aquest verb absurd) que, amb les lògiques diferències d'èmfasi, defensam una alternativa diferent de veritat. Ara que el PP i UM basen el seu pacte en la inevitabilitat i la bondat de la multiplicació dels cables, les autopistes, les incineradores i les dessaladores, convé fer veure que tenim un model diferent de país, i que aquesta expressió no és un altre eslògan buit. Si la carrera és per veure qui duu més turistes, qui enfonsa l'escola pública, qui fa més cara de policia davant els immigrants o qui posa més asfalt, no hi ha res a fer: aquesta competició la tenim perduda.
