Na Júlia saludava el dia cada dematí abans que el seu veí de replà -un quart pis sense ascensor del barri de Sans de Barcelona- fent-se cafè en una cafetera italiana que aromatitzava tota la planta, i la d'avall, i una mica més avall fins i tot. Na Júlia, ja nonagenària per aquell temps, no ho sabia, però pel seu veí aquell era un dels petits plaers de viure en aquell pis de barri de carrers estrets. Ella s'admirava dels geranis de la terrassa del costat, que es resistien a desaparèixer com l'antiga propietària del pis, una vella amiga. Potser com ella, també. Bé que se'n cuidava, dels seus, però comprovava astorada que els de devora no necessitaven tantes atencions. Agraïen qualsevol gota d'aigua amb un brot nou, de manera que eren plantes com a immortals, sense voler. Els geranis els podríem catalogar també de petit plaer d'aquell pis de mobles carrinclons i rajoles de la dutxa bufades. Veure com brota un ull d'un cossiol supervivent pot ser un motiu per sortir de casa amb mig somriure. I si en sortir topes amb la flaire de cafè antic de cafetera italiana ja no pots dir que has començat el dia malament. Aquests detalls... No sé què se n'ha fet, de na Júlia -una dona que emmagatzemava farina, sucre i oli a balquena en el rebost, no fos cosa-; és una altra història que potser un dia reprenem. La cafetera i els geranis em vénen al cap -permet-me que, per una vegada, empri la primera persona- justament el dia en què qualque conductor desaprensiu m'ha trencat un cable de la moto. No és la primera vegada: comença a ser habitual trobar el manillar tort perquè en aparcar no han anat amb esment o perquè, en moure-la sense treure-li la mordala de seguretat, li fan saltar una peça imprescindible perquè funcioni el comptaquilòmetres. Quan surts i te n'adones t'escomet un sentiment agre. Primer com d'impotència; després de venjança. Més tard, de resignació. I és tot el contrari que quan sents un petit plaer. El petit plaer és com un mirall còncau. La traveteta t'enterboleix la mirada. Més travetetes: el fum d'un cigarret en un ascensor, la (més tòpica) merda de ca just davall de la sabata, trobar un conegut inoportú en el lloc menys idoni... Qualsevol d'aquests emprenyos pot torçar-te el dia i llançar-te avall, avall. I fixa't que tots els provoca qualcú que, simplement, no ha pensat que està fent nosa. O que li importa una merda, fer nosa. Amb els plaers passa el mateix, però a l'inrevés: qualcú, sense voler, t'alegra una miqueta el dia. Has d'estar receptiu al raig de sol darrere d'un campanar, alineat amb un fanal, la mirada d'un nin, el somriure espontani d'un desconegut. Cerca qualsevol petit plaer. Pot ser el punt d'inflexió. El dia remunta, remunta. No ens faran eternament feliços, però a aquestes alçades del partit, qui ha dit que vol res etern?