algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
24°

El vol dels ocells

Tots tenim el nostre propi sagrari de records, aquell que obrim, de tant en tant, en un moment d'embadaliment. Solem estotjar-hi records amables, bells, encisadors. Els meus tenen a veure amb fora vila, són lluminosos. I els recuper immarcescibles, amb tots els perfums de l'estiu. I amb els silencis, densos i compactes, no endebades, en el camp, els silencis són part de la consciència d'un mateix i assoleixen forma humana. Amenaçadora o amiga, tant se val. Tanmateix, no tenc una imatge idealitzada d'aquella època de la meva vida. Si l'estim, és perquè l'associï al despertar dels sentits. Parl dels cinc o sis anys. Qualsevol cosa em suposava una descoberta, i m'atreia i em meravellava com un joc de mans. Fins i tot el cementiri, que em semblava llunyà, suspès en el paisatge i igualment equidistant de mi, el miràs d'on el miràs. No em causava temor. Era, el cementiri, el cau on anaven a parar les històries, els renous, els moviments i tot un cabal de vida. Tenia la màgia dels magatzems de ferralla. En canvi, si optava per acostar-m'hi, les flors dipositades sobre les lloses em despertaven una punyent melangia. En aquelles flors s'acumulava molta tristesa, tota l'enyorança del món. Ara comprenc que les considerava una abraçada impossible, un bes musti, un gest histriònic dels vius encaminat a dissimular la pròpia sensació de desemparament. Bé, el cementiri únicament era un tancat enmig de la immensitat del camp obert. I hi havia altres coses que també em cridaven poderosament l'atenció. El renillar dels ases i dels cavalls, per exemple. El sotragueig dels carros que feien camí, el cant dels homes que batien a l'era i altres motius que titlam de cursis però que no ho són. Els infants teníem una visió força suggeridora de la mort. Ens estiràvem en terra, la cara per amunt, els ulls mig aclucats i els braços en creu. Aleshores podíem percebre totes les sensacions de la vida que bull a l'entorn i, si miràvem amunt, vèiem un cel infinit que devia tenir a veure amb l'escenificació de l'eternitat. En aquell temps vaig aprendre a suportar el dolor, ja que un accident em va mantenir immobilitzat un grapat de mesos. Curiosament vaig ésser l'infant més feliç del món. Ho vaig ésser per un instant, per un únic instant, però hi ha instants que valen per tota una vida. Va venir a veure'm un foraviler, aleshores encara jove. Va entrar a l'estança sense dir res. El record perfectament. Portava camp als ulls i els ulls li somreien. Palplantat davant mi, va exclamar, mira! I en dir mira, va treure les mans de les butxaques dels calçons i immediatament sortiren volant, de les seves butxaques, un esbart d'ocells. Hi havia caderneres, teuladers, gafarrons, i que sé jo! Voletejaven per l'estança de manera esburbada, mentre ell movia els braços com el més fabulós guàrdia de trànsit. Passats uns moments, va obrir la finestra perquè recobrassin la llibertat. I ell també se'n va anar sense dir-me res. Però no importava que ni m'hagués demanat com et trobes. En realitat, m'acabava de fer allò que ara ja puc qualificar com el millor regal de la meva vida. Dissabte passat, aquest home meravellós va morir. I he recordat que vaig contreure amb ell un deute impagable. No el podia satisfer, encara que volgués. Sempre ho he sabut. Hi ha gestos que tenen a veure amb la sensibilitat, que mai no podran ésser taxats adequadament en un mercat de compra i venda.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.