M'estim molt la llibertat (anava a dir massa, però mai se la pot estimar massa). Deu ser per això que vaig anar a votar de la mà de la meva filla de tres anys amb un adhesiu del «No a la guerra» al pit. Entràrem al col·legi electoral de S'Auba a Cala Rajada sense saber quina era la meva mesa. Vaig anar a la primera que vaig trobar i els vaig demanar si em tocava allà. Mentres ho miraven, la presidenta de la taula, una al·lota que havia estudiat l'EGB un parell de cursos per darrera meu al mateix col·legi de franciscans d'Artà, i un interventor m'advertien que amb l'enganxina visible no podia votar. La Junta Electoral, a última hora, havia decidit no prohibir la llibertat d'expressió en un dia tan important, però aquells dos sembla que no s'havien assabentat. M'ensenyaren un paper que, segons ells, deia el contrari. No m'ho podia creure: quedava a criteri del president de la taula deixar votar algú que exhibís lemes contra la guerra! En tot cas, si el votant no cridava massa l'atenció, es recomanava deixar-lo votar. Abans de poder veure el final d'aquest primer episodi em van comunicar que aquella mesa no era la meva. Mentres me n'anava vaig pensar que jo i aquella nina, ara convertida en dona i presidenta de taula, havíem pres camins molt diferents, oposats. A la segona taula em va rebre una dona de mitjana edat més o manco igual: «Si vols votar, fes el favor de sortir a fora, treure't això que dus penjat i torna a entrar». «No, senyora». Mentrestant, un membre de la mesa amb el meu passaport a la mà mirava si em trobava a la llista dient ben alt: Miguel Piris Obrador. Miquel, vaig rectificar-lo. Miquel Piris Obrador, va repetir. Et toca a l'altra taula. També em vaig quedar amb les ganes de veure el final d'aquest segon episodi inquisidor. A la tercera, la meva, ara sí, m'esperava un amic darrere les urnes exercint de president. Vaig agrair la benvinguda d'en Suso entre tanta fredor i incomprensió al meu propi poble. L'interventor del Partit Popular va interrompre'ns: si no se treu el «No a la guerra» no pot votar. En Suso li va allargar el paper de la Junta Electoral. Va esperar que el llegís. Tu mateix, li respongué. Acte seguit, digué el meu nom en veu alta (amb q, ara sí). Introduí els sobres a les urnes i, en haver-ho fet, afegí: VOTA. Pocs dies després vaig saber que el divendres abans de les eleccions la Junta Electoral de la comarca havia convocat a tots els components de les meses de la zona al teatre de Manacor i els havia manat que no deixassin votar ningú que dugués lemes contra la guerra, la gestió del Prestige... Molts van protestar dient que la Junta Electoral Central havia decidit suavitzar la seva decisió. La Junta Electoral de Manacor va respondre a les crítiques dient que ells havien decidit allò i que no tenien perquè sotmetre's a la Central. Desconec quina és l'autonomia de la Junta de Manacor, però en tot cas la seva actuació em sembla trista i lamentable. Digne d'un altre temps.