Miquel Payeras

ASI i CLAU

Miquel Payeras04/05/03 0:00

A Balears l'economia i la societat és bàsicament turística. Aquesta majoritària estructura econòmica, però, mai no s'ha reflectit en l'estructura política. És una situació peculiar. No se dóna res semblant a cap altra regió, autonomia o país. Per tot, l'empresariat del sector de referència va ajudar a crear, durant la trasició i primers anys democràtics, els seus propis partits. En paral·lel, el gruix social treballador del mateix sector omplia de contingut els partits d'esquerra creats o recreats per elits grupusculars durant la dictadura i la transició. A Balears, a les primeres eleccions (1977) hi hagué un intent d'influir políticament des de les estructures empresarials, amb una campanya de publicitat tan ingènua com evident: «prohibido girar a la izquierda». Però en això se va aturar. La UCD guanyà i res no passà. Amb l'autonomia, els interessos econòmics empresarials de referència, autòctons i a Madrid, obligaren UM a pactar amb AP. A partir d'aleshores (1983) l'estructura econòmico-empresarial ja no necessità res més: el govern res no faria, i els empresaris que fessin el que volguessin o poguessin. Així va ser durant el període 1983-1999. La major part de la massa social treballadora, del turisme i de la construcció, tampoc no actuà políticament en sintonia amb la realitat balear. Els partits que aspiraven a representar aquests treballadors es demostraren incapaços d'establir la correcta connexió: l'esquerra navegà entre la submissió als sindicats (que sempre han beneït més el pensar en el cèntim en mà que no en models socioeconòmics plantejats pel poder polític) i els deliris ideològics caducs; i el nacionalisme sempre odià el turisme i la construcció perquè és la modernitat que acabava amb el mite de la «vertadera» Mallorca. S'anà formant, així, una dualitat: per una banda, el poder de dreta que res no dirigia, que aconhortava l'elit empresarial i la massa social adormida pels sindicats, complementada per una esquerra i nacionalisme que sublimà la seva inutilitat pràctica amb propostes polítiques cada vegada més abstractes; per l'altra, una societat que no tenia efectiva representació política.

Aquesta legislatura quelcom s'ha mogut. El gruix social ha seguit canviant i alguns poders econòmics s'han adonat de la necessitat d'actuar d'altra manera a la tradicional, aprofitant aquest canvi de fons. I ho estan fent. No de manera massiva, ni tots a l'hora ni en la mateixa direcció, però sí que, a la fi, important empresaris turístics i constructors estan fent política.

En una primera anàlisi de superfície i «grosso modo» precisament a aquesta raó responen nous partits com ASI i CLAU. Un incipient intent de crear un nova relació entre grups socials i econòmics que projecten en ells la seva representativitat, després de constatar que els partits tradicionals deliren entre niguls inclòs el seu representant tradicional, el PP. Així, sembla clar que la base sociològica a la qual se dirigeix CLAU és la mallorquina conservadora de classe mitja formada, en bona part, per treballadors satisfets de la seva situació socioeconòmica la qual l'han aconseguida gràcies al model actual de desenvolupament, i que políticament serien dels que s'autoqualificen «d'apolítics», és a dir de dreta. Per altra banda, ASI aspiraria a representar les bosses cada cop més importants de la mà d'obra immigrada de condició socioeconòmica mitja-baixa o baixa (en relació als estàndars mitjans balears) que, més o manco conscientment, veu els mallorquins històrics com la minoria explotadora. Tot dos partis, sense intel·lectualitzar ni ideologitzar gaire el missatge, opten per l'excitació de la visceralitat a l'estil dels partits populistes latinoamericans per enganxar gent, i res més visceral que el tema lingüístic: simple, contundent, tothom ho enten i, sobretot, respòn a una realitat sociològica important que els partits tradicionals o no volen veure (Pacte de Progrés) o actuen (PP) quan se senten amenaçats pels nous partits. Si l'anàlisi fos correcte, que no té perquè ser-ho, podria ser que estàssim davant les primeres mostres d'un trencament del model polític fins ara vigent a Balears. Se tractaria, molt més enllà de conjuntures electorals i del tema lingüístic, de l'aparició de noves estructures polítiques que tendiria a acoplar-se a les estructures socials i econòmiques emergents. Ho veurem.