Miquel Àngel Limon

La tramuntana, vent de guerra

Miquel Àngel Limon07/04/03 0:00

Podria avui parlar-vos d'algun altre afer -revestit d'interès mínim, s'entén- que no fos la tramuntanada geniüda que ens ha escombrat la setmana als menorquins? Crec que no. Crec que fora un error per la meva part. A vegades, als cronistes, ens convé d'esforçar-nos a elevar el punt de vista de la facècia que nodreix les nostres columnes. És bo adonar-nos que la sonsònia habitual no és, ni de noves!, el més important del món. Periòdicament, cal, idò, deixar en segon terme l'avorrida política de cada dia, les depredacions mútues i normals dels líders, els comptes de la lletera electoral, etcètera. Em fa l'efecte que resultaria un bon consell -potser n'és la clau de l'articulisme perdurable- açò de mirar de no dependre-hi tant, de la política diària, com si fos un opiaci sociològic, diríem, per a anar tirant la tasca periodística. En realitat, als cronistes, el que de bon de veres ens ajuda a sobreviure, no són els titulars d'escàndol, ni veure estampada la nostra firma en entrevistes de bandera exclusivíssimes. Tampoc la fustigació sistemàtica dels personatges habituals dels papers -les ones incloses, és clar-, encara que s'ho mereixin. Allò que, per mi, ens pot fer interessants, moralment perdurables, és parlar del temps, en el doble sentit climàtic i temporal. No només convé de parlar de les coses -generalment mediocres- que tenen lloc dins el temps, sinó també de les coses que succeeixen en relació al temps en si mateix considerat. I és que, fet i fet, l'home no és altra cosa que temps, llarg o curt, útil o anorreat, però temps, substancialment. Si la política, en l'ésser humà, és la corporeïtat, l'espiritualitat és el temps. Només el temps ens permet de transcendir, de remuntar la costa literalment alzinada de la vida, oberta davant nosaltres amb una verticalitat difícil, penosa.

Quan dic que és bo, de tant en tant, parar-se a glossar el temps climàtic i el temps temporal, propòs de mantenir un diàleg a propòsit del dia que ens fa quan sortim al carrer; i alhora, de l'estació que travessam en el cicle astronòmic anual.

I bé: així plantejat l'afer, aquesta setmana transcorreguda fa de bon descriure: som en l'equinocci de primavera assotada per un vendaval vandàlic que, comunament, anomenam tramuntana. Però què és, en realitat, la tramuntana? Es pot definir mínimament? Una transposició plàstica del que és, de ve, una tramuntana en la nostra latitud, ens portaria a contemplar escenes hòrrides d'hospitals de campanya en temps de guerra. Vull dir amb açò que la tramuntana és un vent invaent, immotivat, gratuït i destructor, només comprable a una campanya militar armada. La tramuntana és el fel dels vents. S'aixeca com un exèrcit del nord -ric, poderós, imperial i redemptor- contra un sud fàmul. Ho arrasa tot. La tramuntana lacera, tomba, esfereeix. La tramuntana doblega, imposa, sotmet. La tramuntana, en fi, deixa un rastre de danys indiscriminats: laterals, col·laterals i pels quatre costats. No hi ha pietat, està sec de sentiments. No l'atura ni la més timorata, ni la més beneïda setmana santa. En especial sobre l'illa de Menorca, aquest vent esmolat com l'acer escampa una pàtina de saladura que, un cop dipositada sobre la botànica del país, provoca que el paisatge resti cremat. L'illa pren aleshores un to avinagrat terrible, som si hagués estat fumigada per armes químiques letals. Aquest és exactament el color que té ara Menorca: el color del que ha estat abrusat per la sal marina que la tramuntana ha transportat a gavadals. La tramuntana, en un mot, és la invasió nord-americana sobre la població d'Iraq. I el deu Eolo d'aquest Apocalipsi inhumà se'n diu Georges Bush. Que la tramuntana el confongui!