El desert és un aprenentatge

Es diu que qui ha passat una nit al desert que no se'n desfà mai. El desert té poder, magnetisme que enganxa. Cos i sentiment. I vida pròpia. Travessar els grans paratges d'arena i pedres és trobar trossos de temps antic, vida passada i present. A vegades són fòssils que parlen de quan, fa milions d'anys, hi havia rius o mar al lloc on ara l'aigua només hi apareix en miratges. Però res no és del tot veritat, perquè de sobte surt un llac envoltat d'arena: mar que ha quedat presonera. I encara més: a les roques dels voltants serà possible trobar-hi tombes de fa uns milers d'anys. O grafits, esgrafiats a la pedra viva que ens presenten els animals que s'hi reproduïen quan hi havia pastures i arbres. Per dins l'arena que s'envola amb el més lleu moviment d'aire -tempesta perillosa quan bufa amb força- hi surten closques d'animals marins o troncs d'arbre que ja són pedra. També, potser caiguts del cel, llàgrimes d'estrelles o estranyes formacions minerals. La mirada i les mans van cap trossos de vidre grogós que apareix encastat amb l'or de joies faraòniques. Per alguns racons s'hi descobreixen eines antigues fetes amb sílex. Al llibre The Other Egypt, travels in no-mans land, de WaeT. Abed, que recull els resultats de l'espedició Zarzora, s'hi d'escriu tot el variat i apassionant món del desert. Amb el record de les petjades de grans exploradors, com és el cas de l'hongarès Almasy i les expedicions amb els antics Ford. Un altre llibre, el titulat Egypt's, Natural Heritage, de Rafik Khalil i Diana Aly, tracta de la flora i la fauna. Acàcies espinoses, flors plenes de color que s'obren quan poden enxampar algunes gotes de pluja, la guineu d'ulls encesos dins la nit, la cobra amenaçadora... Un món ben viu que campa a la seva dins els vasts horitzons desèrtics.