Dimarts, 17. És admirable l'actitud dels voluntaris que s'han desplaçat a les costes gallegues per intentar abaixar les conseqüències del desastre, però la magnitud de la tragèdia fa que el seu esforç sigui inútil. El més positiu, davant la mesquinesa i la incapacitat dels responsables, és l'exemple de solidaritat i el testimoniatge generós que donen els milers de persones que, en condicions precàries, han aportat la seva millor part per ajudar els altres, aquella que no s'avé a interessos, aquella que brolla d'esma davant la dissort, aquella que ens restitueix l'esperança en una societat més noble. Però el voluntariat, tot i ser un moviment social inestimable, necessari en circumstàncies que ultrapassen les previsions, no pot substituir les obligacions de l'estat. En el cas del vessament del petrolier, el govern ha comès tot un seguit d'errors, tant d'acció com d'omissió, alguns d'ells inevitables, el més greu i imperdonable dels quals ha estat la seva supèrbia en el tractament de l'afer, la manca d'humilitat per reconèixer els errors i rectificar, la prepotència davant tota la societat. Com en tantes altres ocasions, els governats han estat a una alçada, ètica i moral, molt superior a la dels governants.
Dijous, 19. L'activitat cultural dels pobles és esmorteïda. La manca de suport, d'estructures adients i d'interès fa que les persones que, d'alguna manera, participen dels intents d'agitació cultural es vegin abocades al desànim. Difícilment els pobles incultes valoren i agraeixen els esforços d'aquells que esmercen una part de les seves energies, i del seu lleure, a estimular i difondre el coneixement mitjançant activitats lúdiques, artístiques, literàries o de qualsevol altra mena. La televisió, i la mateixa societat, han generat un nou concepte d'analfabetisme, més pervers que el que es deriva de la manca d'educació escolar. En general, l'assistència als actes culturals és limitada i, això no obstant, n'hi ha que no defalleixen en la seva particular dèria d'intentar estendre el contagi. La realitat és que no ho tenen fàcil. La diferència entre malalts i ignorants és que els primers s'adonen de la seva dolença i cerquen guarir-la, mentre que els segons no tenen consciència de la seva mancança i perseveren en la ignorància, la qual cosa els converteix en ignorants crònics. Abastar la saviesa ha esdevingut un objectiu inútil, àdhuc danyós.
Si la meva memòria no s'erra, només en dues ocasions els inquers han gaudit d'una instal·lació plàstica. La primera, a finals de l'any 1996, quan en Joan Lacomba muntà, en el claustre de sant Domingo, Mans, mans, mans, peus. La segona s'inaugura avui mateix. Fa vint-i-cinc anys, en un rampell poc assenyat, na Maria Payeras obrí la galeria d'art Cunium, carrer de l'Estrella deu. L'espai, i ella mateixa, han avançat, al llarg d'aquests anys de profundes transformacions, vers el compromís amb una estètica actual mitjançant les propostes d'artistes inquiets que cerquen llenguatges personals i originals, tot encarant el risc que suposa introduir, en una societat poc receptiva als canvis i a les novetats, una nova manera d'entendre la plàstica. De mica en mica, na Maria Payeras ha abandonat la seguretat de les exposicions «tradicionals» per envestir altres projectes, reptes que mesura per la satisfacció que li produeixen, experiències enriquidores.
Per celebrar aquesta rara longevitat d'un àmbit d'art en un ambient hostil, na Maria ha cobert el cel ras del carrer amb el muntatge d'obres de quatre artistes vinculats a la seva trajectòria de galerista. N'Eduard Vich proposa un bestiari que aguaita els transeünts, animals que prenen volum, en una anatomia irregular, per defugir la immobilitat de la tela i formar part de l'escenari de la vida quotidiana. N'Antoni Garreta, amb espirals d'alambí, suggereix conceptes visuals d'equilibri i moviment, remolins de fum, torterols de vent, caragols d'aigua, turbulències que, en la seva quietud, s'incrusten a l'aire de la ciutat. En Tudanca ha construït uns celatges de fil que obren i tanquen un espai indefinit, cortines que separen i, alhora, uneixen, que prenen formes diverses per l'acció dels elements. Avui, per exemple, la pluja ha transformat els conjunts de filaments en estalactites. En Joan Lacomba ha penjat una maternitat famèlica, dolorosa, un cop de puny a la mirada opulenta dels vianants. Una obra dura que denuncia la injustícia envers aquells que passen fretura, envers totes les dones que, arreu del món, no poden alimentar els seus fills, perquè tenen els pits eixuts i la carn seca.
Lluís Maicas, escriptor
