Aquesta edició publica una informació que ens confirma que també la nostra mar és atacada amb assiduïtat pels pirates antiecològics. De tot el que passa mar endins, sembla que les autoritats no en saben gaire cosa. I és així perquè difícilment arribarem a saber allò que ens obstinam a ignorar.

La catàstrofe dePrestige ens ha permès visualitzar fins a quin punt la mar pot continuar sent la pàtria d'aquests pirates moderns. A costa de la salut de la mar, es generen beneficis incalculables: així també passa no lluny de les nostres ribes, on hi ha vaixells que s'estalvien el cost de netejar-se per dins i deixen a fora taques de la seva càrrega mortífera. Podem pensar que la mar és massa gran per prevenir-hi aquestes activitats delictives contra el medi ambient, però des de terra les coses són més fàcilment controlables si n'existeix la voluntat. Una normativa rigorosa sobre revisions exhaustives dels vaixells podria evitar moltes catàstrofes. Les batalles desiguals que hem vist tantes vegades entre mariners professionals i voluntaris de Greenpeace no són, per tant, resultat d'una fogosa i juvenil oposició a l'ordre establert. Figurem-nos que un accident o la coincidència d'algunes operacions il·legals de neteja arrossegàs una marea negra, per petita que fos, fins a les nostres ribes. Qui gosa imaginar-ne les conseqüències? Però bé és cert que algú ho haurà de fer. La pregunta immediata és: de qui és competència la vigilància de la mar? No pertany, se'ns diu, al Ministeri de Matas, sinó al d'Àlvarez Cascos. No sabem què ens ha d'inquietar més, però sembla raonable que, més enllà de les competències, el ministre de Medi Ambient hauria de ser moralment responsable de l'equilibri ecològic de terra, mar i aire, ja que tant els agents benèfics com els contraris al medi desconeixen els límits burocràtics que separen artificialment les responsabilitats ministerials.