La figura de Mariano -Rajoy- emergeix, després d'un mes de l'antiodissea dePrestige, com a ferm punt de seguretat, de confiança, de tranquil·litat, de certesa que tot continuarà igual, ben igual, si més no per als teòrics votants del govern. Mariano és, en resum, l'anti-Gaspart: gens d'eufòria, gens de traç gruixut ni d'infantilismes revolucionàries, gens de posar en qüestió ni per un moment les regles de joc que permeten que algú pugui emmerdar un oceà sense ser tacat per cap responsabilitat legal, res de fer renou, res de gests excessius -res de gests, gairebé, tret de la contenció i la fredor que només s'obtenen del dret administratiu i l'anatomia forense-, i tota la calma del qui sap que la cosa sempre va amb uns altres. Mariano ha superat l'ínclit i longeu Samaranch com a figura modèlica que podrà oposar-se didàcticament al forofisme esvalotat, i a la fi inútil, del president del Barça. Ras i curt: Mariano Rajoy és l'anti-Gaspart, vamos, i per molt de temps.
Mentre la catàstrofe és comentada a les televisions semipúbliques per les veus autoritzades de Coral Bistúer i Jaime Peñafiel (les televisions públiques no li poden dedicar gaire temps, ben comprensiblement, perquè han d'informar de la recent operació del duc d'Huéscar, fill de la duquessa d'Alba, i de les vacances de Paquirrín), Mariano ens maçola contínuament amb un embolcall de nombres exactes, grans xifres, lleis, que amaguen un contingut de generalitats vagues i vaguetats generals, censures, indeterminacions i potsers. Només Mariano pot parlar així del matís irisat de les taques del combustible i de la consistència filamentosa dels filaments de fueloil -els gallecs, a diferència de la resta dels humans, no són atacats per les redundàncies- que surten del vaixell enfonsat, i ho dic amb una sincera admiració. Només Mariano pot comparar el mortal fueloil amb la plastilina, i estar-se tres o quatre hores davant dels periodistes o els parlamentaris parlant de la catàstrofe sense pronunciar ni un sol cop els mots marea negra, catàstrofe, tragèdia, mort, responsabilitat, accions penals, qui contamina paga. Només ell pot estar-se hores i hores -du més d'una quinzena de compareixences públiques en aquests dies- sense esmentar els propietaris del vaixell ni els responsables de la catàstrofe: seria poc gallec, diríem. (Sembla que el tarannà s'encomana, i això podria explicar que el galleguitzat Piqué parli amb tota desvergonya de l'estratègia del govern d'augmentar els preus de les comunicacions telefòniques per .... afavorir la competència en el sector! Magistral. Gallec, sense més. Per no parlar de la reconversió silenciosa de l'OTAN en policia global antiterrorista: la globalització significa, a més, que seràs escorcollat quan parteixis a Menorca, encara que hi vagis tot mirant de fugir de la globalització).
Algú ho ha aconseguit. Ja ningú no parla de la congelació del fuel, i aquella lleugera possibilitat de lleugera contaminació ha esdevingut la més gran catàstrofe ecològica a la història europea, tret de Txernòbil, potser, per ara, però tant se val, perquè si ens haguessin dit que l'enfonsament dePrestige era el producte d'un atac alienígena també ho hauríem oblidat. És difícil ser equànime quan hom tracta, ni que sigui de lluny, amb Mariano, que ens desmuntaria amb quatre cops de dret administratiu. Mariano té devoció a l'estat, en el mateix sentit que Figo la té a la Coca-Cola: ambdós veneren ens immutables, eterns, suprahumans, que només elegeixen els elegits. L'estat no és com alguns malpensen un nom per diluir i despersonificar responsabilitats pròpies i alienes, una màquina de repartir lleialtats, i eventualment una font de mala llet tan bona com qualsevol altra, sinó aquest ens que et tria com en els relats de Tolkien. Figo va ser triat per la Coca-Cola, i Mariano ha estat triat per l'estat. Només el rei ha gosat oblidar-ho, tot plegat, i diu la llegenda que es va dirigir a Mariano, després d'escoltar els greuges d'un voluntari, tot dient-li: «Toma nota Mariano» (potser va ser «Apunta, Rajoy», diuen altres versions). Ben segur que Mariano no n'ha fet ni cas, perquè un il·lustre jurista com ell no pot oblidar que el rei, en el nostre sistema, mai no comanda.
Josep M. Llauradó, escriptor. jmmtenUarrakies
