Un enviat especial de TV3 a la costa gallega fa uns quants dies iniciava la seva crònica observant que, en aquell punt transfigurat per la marea negra, no hi havia Estat. Després ho he sentit per altres televisions i emissores de ràdio, ho he llegit en diaris i també aquesta mancança de l'Estat ha aparegut en converses amb els amics. Però la primera vegada que gràcies al periodista de la televisió catalana se'm varen obrir els ulls sobre aquesta absència, vaig sentir una espècie de buit còsmic. Amb raó em podeu acusar d'ingènua, però fins aquell moment per a mi era impensable un racó de territori de l'Estat sense Estat. Va ser igual que si de nina, m'haguessin dit que, entre el cap Blanc i ses Covetes, no hi havia Déu. Com a quasi tots els meus paisans, una de les primeres coses que vaig aprendre a dir va ser «p-tot», responent la pregunta d'on hi ha Déu. De major, vaig aprendre que el garant de la civilització és l'Estat, i que un país civilitzat té un Estat que arriba pertot. Els fets, però, demostren que només arriba «p-tot p-tot», vull dir que la seva omnipresència només la podem admetre des de la ingenuïtat més temerària. Si ara us digués que aquesta deserció de l'Estat m'autoritza moralment a no pagar imposts, per ventura creuríeu que me'n vaig del cap, però si hi pensau una mica, per què pagam imposts: perquè l'Estat no abasti tot el territori? Sabem si, posat a una prova semblant a la que pateix Galícia, l'Estat també es revelaria absent de les nostres illes? Ara sabem que hi és, sobretot perquè se'ns manifesta sovint d'una manera molt hostil, però així com era a Galícia quan milers de gaiteros acompanyaven un Fraga reelegit i ara n'és absent, igualment es pot esfumar quan es tracti de ser-hi per remeiar o per prevenir catàstrofes, accidents, tragèdies en general. Hauríem d'estar mentalment preparats per viure sense Estat, perquè ja veis què els ha passat, als gallecs. Prescindir de l'Estat voldria dir retirar absolutament tota la confiança als que se'n serveixen i començar a creure una mica més en la gent, en les persones com vostè i vostè, que són les que, en cas de desgràcia, poden acudir a auxiliar-nos. Entre Jaume Matas i vostè, entre José María Aznar i vostè, el trii a vostè.
Carme Llull, filòloga
