La Constitució espanyola sorgida de la transició democràtica i del postfranquisme és la millor de les possibles per l'època en què va ser concebuda i aprovada. La necessitat d'acord de tots els partits polítics féu possible aquest gran assoliment que transformà un Estat construït per la dictadura en una democràcia homologable a les de la resta del món. Un dels èxits fonamentals del text de 1978 són les autonomies. En un principi es pensava que els grans beneficiaris serien els bascs, els catalans i els gallecs, nacionalitats històriques que impulsaren la descentralització del caduc Estat de l'àguila, el jou i les fletxes, perquè tenien autoconsciència de poble i ja havien donat grans passes en aquesta direcció durant la Segona República. I en part va ser així. Però qui ha guanyat més amb l'articulació autonòmica d'Espanya són comunitats que abans eren simples regions i que patien un retard feridor i humiliant. Murcians, andalusos o manxecs han deixat de ser ciutadans d'una terra d'emigració i misèria per viure la prosperitat i ser receptors de mà d'obra arribada d'Àfrica. És des d'aquesta perspectiva que es fa més necessari que mai la reforma constitucional de cara a l'assoliment de l'Estat federal. Espanya és ara prou madura per aconseguir aquest gran avanç, molt més que vint-i-quatre anys enrere, quan va fer el gran salt envers la llibertat política i social.