Quan has de veure tots els dies de la setmana, una darrera l'altra, maltractaments diversos, a dones, a homes, a nins, a animals, vandalismes contra la natura, el mobiliari urbà, els arbres del parc, els bancs del passeig, qualsevol passeig, qualsevol parc, defecacions de ca que ningú recull (ni tan sols els agranadors d'EMAYA, per cert), pandillers de renoueres motocicletes fent rotllada amb la seguretat que, quan tornis a passar per allà de tornada de l'estiradeta de cames, tot el terra estarà replè de bosses buides de pipes i de «xuxes» diversos, i les clovelles, i les llaunes dels refrescs, tot esbargit pel trespol quan hi ha una paperera a sis passes, un contenidor de fems a deu, quan un jove rossenc, pèl curtó i amb barbonet a lo «comte Rossi», que condueix un Renault vermell, molt xulet, ell, descobreix un moix que creua el carrer i accelera el cotxe, i el mata, l'esclafa, quan mitja dotzena de ninetxos d'EGB (o com es digui ara) des dels alts de Torre d'en Pau es dediquen al noble art d'apedregar-te, sí, sí, macs com el puny, i telefones a la policia municipal, i el primer que et demanen és si t'han afinat, si t'han ferit, i quan tu els contestes que no perquè has anat molt viu, et responguin que, aleshores, si no t'han fet mal no poden fer res, que potser sols una verba. Quan has de veure com un bergantell molt orellut de per aquí, agafa un ca rater amb les dues mans, l'alça i el rebat una, dues, tres vegades contra la paret, i el canet acollonit ni tan sols grinyola, no té forces, sols es compixa, i justament aquell moment no puc trobar cap testimoni que em pugui o vulgui fer costat per denunciar-lo, jo, aquest del «careto» d'aquí dalt, què voleu que vos digui, pensa que la pestilència de la gangrena del teixit social de ca nostra és d'una evidència aborronadora.
Quan has de veure uns veïnats plorant com a magdalenes per la mort d'un ca molt estimat, i després els observes ben serens, impertèrrits, fent cara de compungits així mateix, a les exèquies d'un amic de l'ànima, quan traveles i et romps una cama a un carrer ben cèntric de la nostra civilitzada Palma i poden passar deu, quinze minuts sense que ningú escolti ni aixinetes les teves peticions d'ajuda angoixades, adolorides, que em passà a mi no fa tant, quan qui a la fi t'ajuda és aquella marginada, ionqui, penjada a les totes, putona en excedència per evidents exigències físiques anomenada en argot del que queda del barri xinès «La Flaca», i amb una mà al teu clatell i amb l'altra amb un diari mostós et regala l'aire que de qualque manera apaivaga el teu dolor intens mentre arriba l'ambulància... Quan veus escenes de cada dia i et comencen a passar coses que sols havies vist a les pel·lícules americanes, i a més observes que la gent les accepta amb naturalitat absoluta, cosa passa, la gangrena comença a pudir a les totes.
Quan tot això que queda dit fins aquí ho repeteixes vegada i altra oralment i per escrit, i el personal es limita a arronsar les espatlles, i les autoritats, els polítics responsables del caliportal, els càrrecs que cobren més en un mes que jo en mig any, es dediquen a mirar en direcció contrària, m'assoleix la certesa, potser, tant de bo, sols la sensació, que el malalt està molt greu, ja no hi ha antibiòtic que hi valga.
De tota manera, mirin, a nivell personal crec que és l'hora en punt d'aprendre a viure d'una altra manera. I saber pensar que és el que hi ha. El cos, la ment humana s'arriba a acostumar a qualsevol cosa, quin remei li queda. Haurem de fer un curset urgentíssim d'aprenentatge de viure dins un món diferent, més brut, més hipòcrita, més violent, més intolerant, més inhòspit encara.
Per al qui signa serà dur. Molt dur.
Gabriel Florit Ferrer, escriptor.
