El fred ve de rere un gel d'anys de callar, de saber i callar, sempre callar en la ubicació en un paratge inhòspit que, en la frustració permanent, ha de crear per a veure's en un mirall una mica congruent. Ell és així: fet de les contradiccions, i ell vol ser diferent i no troba que tengui canxa. Ningú n'hi dóna.
Pensa en Déu i tot és diferent: veu camins oberts en la certitud de la passa, no tem el caminar ni a la veu dels qui es pensen fer història posant el peu damunt la dels altres, perquè l'amenaça ha desaparegut com la por i els vicis. Tot torna a una corrent de vida que, amb Déu, és el seny. És que a força de pensar en Déu un aprèn a tenir veu interior i a escoltar-se i, forçadament, ha de triar entre el bé o el mal en un món on els valors d'un i de l'altre es mesclen i que no ho té gaire clar, perquè l'egocentrisme prima sobre la mena d'altruisme gairebé jurat falsament per polítics, metges, professors, empresaris i personal de neteja. Si l'embolic està fet que s'hi fiquin tots els altres que m'he botat: cambrers, hostesses de vol, manobres, arquitectes i tocadors de guitarres... Tots a pair les atacades de gola i a pensar una miqueta més en fer les coses ben fetes, perquè no basta aspirar a fer-les-hi, s'han d'esforçar el màxim possible perquè hi surtin; i, fent-les-hi un no va contra principis, potser sí contra modes i mals hàbits, però no contra principis de l'ètica de fer el bé. Al sadisme no li resta més remei que desaparèixer del mapa, perquè l'home ha de ser feliç sense que li facin mal.
Patir no és recomanable ni desitjable a ningú, però per hàbit de sofrir un pot convertir-se no en un sàdic però si en la mena de persona que gaudeix del mal que li fan els altres. Per això, ja habituat, el demana perquè, com a Jesucrist, vol ser una víctima que ha començat a aprendre la lliçó pecant per després pegar-se cops pels pits i fer mil reverències davant una imatge amb qui es pensa confabulat per assegurar el seu patiment. Més morbo impossible. Talment viure per sofrir, senzillament perquè un vol ser sàdic i masoquista alhora, i aquí o bé falla la biologia o bé l'educació o bé les dues coses. Tenir-ho clar comença per saber què es vol escriure, escriure-ho sense fer mal a ningú vivint en la serenitat més natural i viva i saber cert la certesa que la nostra obra qualque dia s'acabarà. No sera pertinent si les ratlles de l'escriptura són amples o primes, interessarà la qualitat de vida guanyada amb la nostra obra i en l'actitud de no fer mal a ningú. D'arribar, tots arribarem i més d'un s'adonarà que tot el que ha escrit és una taca d'ombres feta de la diferència del que hagués pogut estar i del que realment ha estat. Massa tard? No si esperança i vida volen realment escriure una història tan bona com la millor que saben, però la millor, perquè les altres a hores d'ara ja les deuen saber tothom.
Lluc Matas, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.