Quadern de viatge

Anem a pams i facem pedagogia semàntica. Tolerància és l'acció de tolerar i tolerar és suportar, o sigui sofrir amb resignació, en els altres allò que hom desaprova, usant indulgència, no prohibint-ho o no impedint-ho, la qual cosa no s'allunya gaire de la indiferència o de l'absència d'interès. Respectar, en canvi, és, òbviament, tenir respecte per algú o per alguna cosa, abstenint-se de destruir-la o danyar-la. El respecte és un sentiment de consideració envers algú o alguna cosa i el fet de considerar significa tenir en compte, examinar amb cura els aspectes que afecten allò que ens és aliè, però que és part essencial d'altres persones, tant pel que fa als seus costums, com a les seves conviccions, ja siguin culturals, religioses o polítiques.

A mi me sembla que la tolerància té un sentit més restringit que el respecte. Ara bé, la tolerància i el respecte han de ser comportaments de reciprocitat. Tant és així, que crec que hi ha gent que ens tolera, però no ens respecta, fins al punt d'esmerçar les seves energies a substituir els nostres trets d'identitat per altres que ens són imposats, potser lentament, però inexorablement. Bé està, doncs, que siguem tolerants amb tot allò que ens enutja o ens incomoda del comportament d'altres persones, però cal ser respectuosos pel que fa als seus sentiments. Un exemple molt clar de la diferència entre aquestes dues actituds el podem trobar entre els nouvinguts a aquesta terra, molts dels quals ens toleren, però pocs ens respecten. I viceversa.

Cal fer una darrera anotació pel que fa a aquesta qüestió: no s'ha de confondre respecte amb pusil·lanimitat, feblesa d'esperit o covardia. Hom ha de ser respectuós envers els altres, envers la seva llengua, cultura i creença, àdhuc envers els seus costums, encara que el sobtin o no els comparteixi, però ho ha de ser, de respectuós, des de la més estricta fermesa en l'exigència i en la defensa d'allò que posseeix mereixedor de ser respectat. He de confessar que no estic disposat a respectar, ni a tolerar, aquells que me menyspreen i me menystenen, com a persona i com a individu d'una cultura concreta.

Diumenge, 17." Sembla que el sentit comú hauria de presidir les decisions preses en qualsevol dels àmbits de la relació, ja siguin decisions polítiques, socials o laborals. Dissortadament, però, el sentit comú està subjecte a altres interessos en els quals no predomina l'equilibri. Sense posar en dubte altres qualitats o habilitats en les persones que exerceixen el càrrec, crec que no pot ser portaveu algú ensinistrat per lladrar, bordar i mossegar, ni tampoc algú que ensopega amb les consonants cada cop que ha de pronunciar una paraula amb més de dues síl·labes.

Dilluns, 18." Tret dels col·lectius marginals, el de les vídues és el col·lectiu més injustament vexat de la societat, condemnat a la misèria pels successius governs que no han tengut la voluntat de resoldre un problema que ens hauria d'avergonyir. No parlam de gests simbòlics, ni d'actes de gràcia, ni tan sols de generositat, sinó de justícia, de dignitat, d'equitat. L'estat hauria de garantir uns ingressos suficients per viure sense necessitats, sense penúries, dignament, com correspon a les persones. Cobrar el que cobren la immensa majoria de les vídues és una humiliació exercida des del poder i el desvergonyiment. Caldria un acte de solidaritat, àdhuc de força, de la societat a favor de les seves reivindicacions. Exigir que es compleixi allò que és just. Aconseguir que se'ls retorni una part de la seva contribució i puguin gaudir d'una vida sense més renúncies que les estrictament inevitables.