Havia de ser a un teatre, la tragèdia russa. La manca de llitera per a la primera assassinada irromp a les retines mallorquines, com ha irromput la guerra de Txetxènia al cor de Moscou. O els avions suïcides al centre mundial dels negocis. Treuen la primera víctima estirada pels braços, com a deixada de la mà de Déu, en aquell país on l'estat s'aficava a espiar al llit dels seus súbdits. I aquesta visió electrònica del món des de Mallorca encara no havia estat colpejada pels cossos penjant de l'amfiteatre. Tota la història està farcida de desafiaments a la temporalitat i als equilibris de l'espai i de les coses. Fins i tot els europeus "tan etnocèntrics i tan dominadors" han cregut que podien dominar la producció, canviant l'hora cada mig any, i les crisis els persegueixen des de fa dos segles. Conserven, per si de cas, fins i tot aquell estalinisme estrany i diabòlic, domesticat en forma d'ajuda humanitària.
Els mil·lenaristes de sempre "i els d'aquí també" han volgut tancar etapes i cremar naus, talment Cortés, en una exigència fatal d'anticipar"se al temps i als the end's. Algú apuntava, l'altre dia, que l'assassí del tarot era l'executor d'una nova tàctica de l'anomenat terrorisme islàmic. Aquest seductor suïcidi que proposa apartar Déu de la història i posar"lo més enllà dels fets i de la fi perquè compleixi les seves responsabilitats salvadores, no és també el motiu del manament de Bush o Putin? Per això, no calien lliteres a l'escenificació de la fi. Les lliteres "fins i tot motoritzades (quin preu s'ha de pagar per no perdre temps!)" són per als diumenges a la tarda als camps de futbol, on se simula, amb un joc, la tremenda espera de la victòria final o la derrota immediata.
La lluna nova del vuitè mes ha tengut conseqüències fatals ja d'abans que l'octubre passàs a ser el número deu i la llei natural manava que era hora de fer llenya. Dia 28 d'octubre és Sant Simó i es mor la mosca i el moscó. També ha estat terrible l'octubre per a Moscou amb conseqüències arreu del món pel camí que va seguir la revolució. També aquí es desfermà l'eufòria amb la victòria electoral socialista fa vint anys tot rompent una rància tradició, però la gestió cremà amb espires de corrupció, com la llenya tallada en aquesta lluna. La tardor és època de grans fumeres d'horabaixa als pinars i a les garrigues, màgics indrets per a la tradició popular supesticiosa.
Una gran fumera s'espera per demà a Ciutat amb els calius vius d'una manifestació històrica. La fi de les coses s'alimenta del reciclatge de les branques tallades, de les restes,... I també de la reinjecció dels vestigis d'un món sense història, sense conflicte, sense jocs. Dins aquest món de signes i símbols "com el fum ho és del foc", de museus, d'arxius i folklorismes, els esdeveniments es rebelen i la violència ens colpeja la indiferència diària, la distància, l'escepticisme, l'apatia rutinària,... perquè al teatre Dubrovka no hi havia lliteres, com als camps de futbol el diumenge. Sembla mentida que tot allò que pareixia superat, torni. Com el virus d'un grip. O una plaga de rates. Així també s'omplen els dies. Així també s'escriu la història.
I bé? Si la clau electoral és Ciutat, perquè no presenta el PP d'una vegada Catalina Cirer per Fageda i per Mates ? S'estalviarien moltes coses.
