Un amic recità a Sigmund Freud el vell principi humanista: «Som home, res del que és humà m'és aliè». I Freud contestà: «Ni res del que és animal tampoc, no ho oblidi». El gran psiquiatra encertà: Freud intuïa la mort de l'humanisme dins un món trasbalsat per l'odi. I així va ser. Després d'aquella frase arribaren l'holocaust, un món en flames i una guerra mundial que costà cinquanta milions de vides. Un cop recobrada la pau, en les darreres dècades els valors humanistes havien reconquerit terreny. Molts països aboliren la pena capital, els drets humans eren reconeguts i aplicats per més i més Estats, i la prosperitat econòmica era un fet. Prosseguien les desigualtats, sobretot al Tercer Món, però l'esperança en un món millor anava conquerint consciències. Però arribà l'11 de setembre del 2001. Un grup de folls suïcides provocà una matança d'innocents. Però sobretot forçà l'erupció de l'instint animal, de revenja i odi, que transforma l'esperit humà quan se sent ferit o amenaçat. I sempre, des de l'inici dels segles, quan l'obsessió d'exterminar l'enemic pesa per sobre de qualsevol altra premissa, els humans saben que es troben dins un estadi col·lectiu i subjectiu que només té un nom: estat de guerra. Occident està en guerra des de l'11-S. Només així es comprèn que els mandataris d'arreu del planeta hagin format files darrere Putin d'una manera tan incondicional. Els txetxens són uns fanàtics i uns assassins, però el totpoderós Putin, assessorat per Washington, ha cercat una victòria exemplaritzant sobre els terroristes musulmans, deixant de banda altres possibilitats. Les terres coràniques radicals han d'aprendre la lliçó de Moscou. L'apel·lació als valors morals no té res que fer en temps de guerra.