Fa vint"i"cinc anys, jo vivia a Barcelona i era tarradellista, si se'm pot qualificar així per desitjar el restabliment de la legalitat republicana. Vaig ser present, per tant, a l'arribada a Monjuic i al «Ja sóc aquí» de la plaça de Sant Jaume. El 23 d'octubre, dimecres passat, va fer un quart de segle just d'aquell esdeveniment. A l'esplanada de la Fira de Mostres, davant el Museu d'Art Romànic, devers quatre"centes mil persones esperàvem l'arribada de Tarradellas a Barcelona. Era el tercer acte multitudinari del catalanisme després de la mort del dictador. L'Onze de Setembre de 1976 es va celebrar, mig tolerat, mig clandestí, a la plaça de Sant Boi; hi havia tanta gent que jo mateix no hi vaig poder accedir i vaig haver de sentir els parlaments des d'un carrer que hi desemboca: va ser allà on Jordi Carbonell confegí un discurs entorn de l'admonició «Que la prudència no ens faci traïdors». La Diada de 1977 encara va ser més impressionant: un milió de persones, diuen les cròniques, ens trobàrem al passeig de Gràcia exigint «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia». Probablement, aquesta munió de gent i la seva determinació impressionaren i espantaren el rei i Suárez, i 42 dies més tard tornava Tarradellas del seu exili de Saint"Martin"leBeau. «Es restableix amb caràcter provisional la Generalitat de Catalunya...», deia el corresponent decret devuit dies després. El 15 de juny, feia quatre mesos, s'havien celebrat les primeres eleccions democràtiques i Catalunya ja tenia diputats i senadors (a les Corts de Madrid), i això significava un conflicte de legitimitats si els parlamentaris no s'entenien amb Tarradellas. La coexistència va ser difícil, però les diferències només trascendien al públic per mor del PSUC. Josep Benet, el senador més votat de l'estat, era l'home dels comunistes dins una candidatura unitària i es va enfrotar directament a Tarradellas, que el destituí de la comissió negociadora. Probablement això ajudà a fer que el PSUC recomanàs els seus militants i simpatitzants no participar en els actes de benvinguda al President. L'excusa era que Tarradellas era de dretes. «Ni que fos en Landrú», li vaig contestar a un esquerranós reticent. La veritat, però, és que Tarradellas es va limitar a exigir respecte i formes protocol·làries per a la seva institució. Quan el capellà Lluís M. Xirinacs, com a senador que era, el visità al Palau de la Generalitat, el President, per fer"li veure que un anorak no era la indumentària més adient per anar a entrevistar"se amb la primera autoritat de Catalunya, li etzibà: «D'excursió, mossén?». Finalment, el paper de Tarradellas va ser una mica decebedor. Va mantenir, amb totes les forces polítiques participant en el seu govern, l'esperit d'unitat que tanta força havia donat a les reivindicacions catalanes, però va retardar tant com va poder l'Estatut perquè significava la seva retirada. En les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya havia guanyat el PSC"PSOE (amb un 27% de vots, crec recordar) i Convergència havia quedat en quart lloc (després del PSUC i d'UCD), però en les primeres eleccions autonòmiques va guanyar Jordi Pujol, amb gran sorpresa dels socialistes. I la sorpresa els induí a cometre l'error de no voler entrar al govern d'unitat que Pujol els oferia. Calcularen que Convergència no sabria governar i que cauria en picat. Aviat reconegueren la manca de visió política, però era massa tard per rectificar. Molts d'historiadors consideren que, sense Tarradellas, el cap de llista del PSC"PSOE, Joan Raventós, hauria estat el primer president de la Generalitat restaurada, com ho va ser Ramon Rubial a Euskadi, i la política catalana hauria anat per un camí molt diferent.