Qualsevol dels problemes que respires cada dematí quan obres la finestra tenen dues solucions ben clares, ho vàrem saber la setmana passada: a) que es posi en marxa la policia autonòmica; b) que es tirin endavant els mitjans de comunicació públics illencs. Un exemple, a l'atzar: diu un diari que el baròmetre social marca les carreteres i la immigració com les xacres balears. Valentes xacres. La solució deu ser, si ho passam pel túrmix amb les dues iniciatives esbombades en el debat de fa una setmana més destacades per la premsa, policia per als immigrants i televisió per les carreteres. O sigui: quan aquestes carreteres surtin per la televisió no seran més útils, però quedaran més polides. O bé: quan la mestressa tengui una televisió per barallar-se pel ressò mediàtic ja no li caldrà gastar doblers en asfalt. Allò de la policia i els immigrants no cal explicar-ho, s'explica tot sol. També hi podríem posar imaginació i pensar que es podria fer a l'inrevés: una televisió per als immigrants i policies per la carretera, però això no dóna ni un vot "més si els policies actuen i regulen el trànsit" i a aquestes alçades és impossible poder tirar endavant qualsevol iniciativa que no tengui cap rendiment polític "llegeix electoral. El fet és que no pots fer una lectura tranquil·la de la situació política balear sense caure en l'absurd o en la rialla. Un dia un ho va fer i el varen tancar al psiquiàtric. Una comunitat governada per una coalició de minories que conforma una majoria gràcies a un partit minoritari la vocació del qual és governar amb qui sigui (dixit). L'oposició, una formació minoritzada gràcies a la decisió del partit minoritari, silenciada perquè el líder és massa líder per quedar a l'oposició. I tots volen estar en el govern quan la televisió balear anunciï la posada en marxa de la policia autonòmica, evidentment. Davant d'aquest panorama l'única sincera és la portaveu, presidenta i papessa del partit minoritari que decideix a les Balears: diu veritats com mesquites. «Volem "llegim vull?" governar». Tret de la formació majoritària i opositora "que aboca constantment el discurs més fàcil, clar i directe: «ens han usurpat el nostre lloc legítim», ningú mai ho havia tengut tan fàcil per bastir una campanya electoral" la resta dels partits està com acollonada, «volem gestionar», «participació», «feim propostes», «progressam»... Ningú aixeca la veu com aquella i diu que vol governar en solitari, per no fer mal. Els partits del pacte, portes a fora, juguen al fair play, a mig any del possible final de l'aventura compartida "possible que no probable ni previsible", i assistim a un joc d'escacs amb moviments prefixats i públics. Peguem-nos toquets, però sense fer mal. Les propostes de país són fugides endavant "o passis en profunditat o ditades de mel per al soci", amb l'efecte intuït de perllongar l'stand by fins que es conformi un nou mapa o es confirmi l'actual. Dus quatre anys sentint el mateix, parlant del mateix, intuint els bots que pegarà la pedra damunt l'aigua.
Potser hi ha només un punt, com una carta als reis d'orient, que subscriurien "en secret alguns i més o menys públicament alguns altres" tots els partits que conformen l'executiu: créixer tots, en proporció, i abastament per no haver de menester suport parlamentari de cap altre partit "llegeix «d'aquell altre partit». Entre ells es piquen l'ullet, cada vegada que hi pensen. Però n'hi ha un "només un" al qual en certa manera no l'interessa. Sense el contrapès al centre "a la dreta", el partit més votat del pacte trobaria obstacles seriosos dins de la pròpia formació per tirar endavant les iniciatives més radicals que hipotèticament podrien impulsar la resta dels socis. Amb la necessitat del consens amb centre, sempre hi ha una excusa. Hem d'arribar a la conclusió, doncs, que la llarga vida de la coalició rojiverda és gràcies a una formació que no és ni roja ni verda però que s'avé a prestar els vots al parlament a canvi de la presidència de la primera institució mallorquina "«amb qui sigui» però al govern. Així que no t'estranyi si els partits que et governen pacten amb el dimoni per no créixer, com Peter Pan, a canvi que els altres també es quedin com estan. Les bosses de vots estan adjudicades; aquesta és teva, aquesta és meva. Només si algú trenca l'entente i fica la cullera en la sopa de l'altre passarà una mica d'aire. Que ja seria hora.
