algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
19°

El missatge de Piqué

Piqué és subtil. I viu, és clar. Però una de dues: o té costum de parlar quan s'ha passat d'una copa o té (i perdó per la duresa de la frase feta) més barra que Belmonte. En conclusió, vull dir que és arriscat, si més no en aparença, perquè valor les seves propostes en relació a un poble, el català, que no sé si existeix tal com jo el conceb. Les urnes ens ho diran. Arran del congrés dels conservadors espanyols a Catalunya, Piqué ha encunyat un nou model de catalanisme que serveix per a guanyar prestigi a casa i per a fer carrera a Madrid. És intel·ligent, Piqué. Per damunt d'altres característiques, no tan lloables, com són de preveure en qui comença a fer política en el PSUC i acaba tallant el bacallà en el Partit Popular. Malroux podia permetre's l'aventura de passar de l'esquerra a la dreta, perquè les seves vivències quedaren registrades en una obra literària de pes. Però no tothom és Malraux. A Piqué, ara per ara, li dóna ales, que no credibilitat, el cinisme amb què explica el perquè de les coses.

Hi ha sectors socials, a Barcelona, disposats a creure's allò que els enfloquen des de Madrid sobre les relacions d'Espanya i Catalunya, perquè allò que volen, els seus components, és passar la tarda al Club de Polo o amollar-se a la tertúlia del bridge en el castellà que aprengueren en els jesuïtes, sense que al costat n'hi hagi un de Convergència que els censuri. El catalanisme vaporós que, sense dir-ho explícitament, és el que proposa Piqué, té un futur enorme. Heus ací que la història ens pesa com una llosa, i vénen els de Piqué a deslliurar-nos del pes. Amb aquesta proposta, no els han de faltar seguidors. Aquests dies he llegit un llibre excel·lent de Lluís Racionero, en el qual rememora les converses que va tenir oportunitat de mantenir, trenta anys enrere, amb Pla i Dalí. És un llibre ben escrit, ple de matisos que apropen el lector als dos empordanesos universals. Tanmateix, Racionero, obvia la relació d'ambdós amb la Guerra Civil i amb el franquisme i, si de cas hi fa qualque referència, és per a convertir aquesta relació en anècdota. Jo ho lament. Com un escriptor, em deman, pot deixar de banda un tema, com és la Guerra Civil, tan cabdal per a les persones i per el país? La resposta l'he tenguda darrerament, en saber que Racionero s'ha incorporat a l'executiva del Partit Popular a Catalunya. Vull dir que ho entenc tot, no perquè sigui més viu que els altres, sinó perquè tot és més clar que un llum. Racionero és una calc de Piqué. I Piqué és, per a molts de catalans que ja tenen dues unces de poder o de prestigi, l'estrella que cal seguir per tal d'arribar a port.

Insistesc, és viu, Piqué, i es troba emparat per un Partit Popular que, curiosament, actua a Catalunya amb un finezza que no li coneixíem. De manera que Artur Mas no ha tengut més remei que moure peça, en la partida d'escacs que juguen aquests dies, i exigir a Madrid la reforma de l'estatut i el reconeixement, per part d'Espanya, que Catalunya és una nació. Evidentment, si la partida s'allarga, els populars podran transigir en la qüestió de fer un estatut nou. La nació catalana, no serà reconeguda així com així. Però no facem futurismes. El Partit Popular vol mossegar vots a CIU per contrarestar la previsible pujada electoral d'Esquerra Republicana, però vol aviciar CIU perquè amb el seu suport pugui barrar, a Maragall, el pas a la Generalitat. Ara per ara, allò que menys li preocupa a Piqué és guanyar, potser perquè no somia truites. Ell juga a dues bandes, una a curt termini i l'altra a llarg. A curt termini vol evitar que Catalunya sigui socialista. A llarg termini, ambiciona que una part important del catalanisme més moderat s'incorpori al seu projecte. Quantes vegades ho he dit? Piqué és viu.

Ha incorporat els quatre signes externs del catalanisme al programa dels populars, tan i tan passat de rosca!, i ens diu que, apa, fora complexos, que podem votar el Pepé perquè el Pepé és dels nostres. Des de CIU mai no es podien imaginar que aquell al·lot del PSUC que s'ha fet un home a Madrid, pogués arrabassar-los vots. Ni que podria encarnar un catalanisme «pijo», en contraposició al catalanisme centrista de la Moreneta i al de tutti colori del PSC. Ni, per suposat, que pogués suposar una alternativa suggeridora al catalanisme de l'Avi que encarna ERC. Dos mallorquins, Valentí Puig "aquest no em sorprèn, fet que mai no ha dissimulat ni ha enganyat a ningú en referència a la seva ideologia ni a la seva forma d'entendre la ubicació de Catalunya a Espanya" i Carme Riera, acudiren al sopar que José María Aznar va oferir, la setmana passada, als intel·lectuals catalans. No n'hi anaren d'altres, d'altres i d'altres, perquè no foren convidats. Quan els convidin, hi aniran a corre-cuita. Piqué ha tengut l'habilitat de dir que l'Espanya «de hoy no es un problema para los catalanes» i que actualment, Espanya, és «la España que los catalanes queríamos». Exactament aquestes frases són les que sempre ha dit la dreta espanyola, encara que les ha dites a l'inrevés. En qualsevol cas, Catalunya mai no ha estat un problema per a Espanya. A tot estirar no ha passat d'ésser un mal de queixal, bo de guarir amb un bombardeig o amb un crit a l'ordre des de les casernes.

En canvi, Espanya ho ha estat, un problema, per a Catalunya. I, a més a més, un problema que no ha tengut solució. Les raons que ha emprat el país oprimit per a mantenir l'escalfor patriòtica, malgrat el colonialisme que suporta, han estat les de sempre: Catalunya és un país ric, europeu i modern. Espanya, en canvi, respon al tòpic: és una terra de llauradors que disposen de canons. Piqué acaba de d'enderrocar fronteres. «España es la España que los catalanes queríamos», diu. Deixa de banda, Piqué, que aquesta Espanya moderna i demòcrata, que representa el seu partit, és la de Pilar del Castillo, que concedeix subvencions a la Fundación Francisco Franco; la de José María Aznar, que fa ús d'un to més bel·licista que Bush en referència a Irak; i és la de Manzano, que hissa centenars de metres de bandera monàrquica sense reparar que es comporta com un caporal de cigró. No són, aquests, i quants en podríem citar!, símptomes de modernització de l'Estat. Tanmateix, la modernització o no d'Espanya (i tant de bo es modernitzi!), no té res a veure amb les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Piqué ho mescla tot, perquè la confusió juga a favor dels seus interessos. No voldria pecar de transcendental. Però, des del punt de vista del Partit Popular, cal, en aquests moments, neutralitzar Catalunya per evitar que se sumi a qualsevol dels projectes bascs (el de Ibarretxe o el d'Otegui). Qui no coneix els mecanismes de poder d'aquest Estat, mai no pot entendre el llot que ens arriba als genolls. En conclusió, Aznar declara la guerra a Euskadi, però l'ofensiva (electoral, si tant voleu) és contra Catalunya.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.