Un poble malalt?

Les motivacions del franctirador són clares: cerca una difusió mundial dels seus crims per convertir-se en personatge mediàtic. Mata per immortalitzar-se. Venç, a força de sang i d'un demoníac enginy, una existència mediocre i anònima. I un cop més els mitjans de comunicaciò haurien de fer una reflexió sobre la seva extraordinària capacitat per generar monstres. L'obsessió d'alguns individus per ser una negra estrella de la televisió o portada de tots els diaris pesa més que la por a la pròpia mort. Aquest fenomen ha vengut de la mà de la societat de la comunicació. Com més gran és la barbaritat, més es mitifica la bèstia. La col·lectivitat americana viu una conjuntura histèrica. Encara no s'ha recuperat del trauma de l'11-S; ha entrat en guerra a l'Afganistan i es prepara per a un nou conflicte a l'Iraq. I això passa a un poble on els seus ciutadans tenen cent noranta milions d'armes de foc dins ca seva. Hi ha «millors» condicions per criar malalts incurables?

La situació no és nova. Diferents generacions d'americans han crescut amb la sang des de la infància. Fa quasi quaranta anys, veren per televisió com s'assassinava un dels seus presidents, John F. Kennedy i, just després i en directe, com es cosia a trets el suposat autor del crim, Lee Harvey Oswald, mentre es trobava envoltat de policies. També en directe contemplaren la mort de Robert Kennedy mentre pronunciava un discurs... rodejat d'agents de seguretat. Des d'aleshores la mort «sense sentit» ha estat quelcom consubstancial a les pantalles dels televisors, mentre només han de creuar uns carrers per compar-se un fusell d'alta presició pràcticament sense presentar documents.

Són una societat malalta? Aquesta és la pregunta que molts d'ells mateixos es fan mentre un afamegat de fama mata gent no lluny de la Casa Blanca i del Capitoli.