Per La Vanguardia de dilluns vaig saber que Maria Teresa Aubach havia mort aquest estiu passat. Oriol Pi de Cabanyes aprofitava una conversa mantenguda fa alguns anys amb la que va ser degana de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Pontifícia de Salamanca per il·lustrar l'ambient anticatalanista viscut en aquella ciutat.
Maria Teresa Aubach havia fundat la Càtedra de Cultura Catalana Jaume Vicens Vives d'aquella mateixa universitat, i en la qual vaig iniciar la meva experiència laboral, a manera de becària, durant dos anys, que coincidiren amb el final dels meus estudis.
El petit espai que la Pontifícia havia cedit a la càtedra acollia una biblioteca bastant ben proveïda (donat l'espai i el temps que feia que s'havia fundat, el 1985), gràcies sobretot a les trameses de llibres de la Generalitat de Catalunya i d'algunes fundacions de l'estil de la Jaume Bofill, amb la qual la doctora Aubach tenia molta relació. També s'hi podia llegir el diari Avui, malgrat que no sempre hi havia el del dia. A més, cada any s'hi organitzaven conferències i cursos de català als quals s'inscrivien principalment adults amb molt diverses motivacions: per possibles trasllats laborals o pel simple interès d'aprendre la llengua. Dels alumnes que hi vaig tenir, en record especialment dues, una canadenca i una hongaresa, que vivien intensament la llengua i amb un afany per conèixer-la no del tot explicable per als altres companys de classe.
Maria Teresa Aubach havia invertit temps i moltes il·lusions en aquella càtedra de cultura catalana, que posà sota la invocació de qui havia estat professor seu. Es tractava d'una iniciativa insòlita i certament arriscada en una ciutat que, tot i la seva afamada Universitat, vivia bastant al marge de les altres cultures i llengües de l'Estat espanyol. Però la doctora Aubach era molt entusiasta i creia sincerament que el coneixement afavoreix la comunicació i la convivència entre les persones.
En la conversa que Pi de Cabanyes comenta, Maria Teresa li deia que tenia moltes ganes de tornar a Catalunya, perquè l'entorn salmantí començava a ser-li hostil, no per possibles problemes professionals, sinó per la seva condició de catalana.
Potser la història de la càtedra Jaume Vicens Vives, que finalment tancà les seves portes («Els nostres mateixos alumnes esdevenien els més furibunds anticatalanistes. No havien entès res»), simbolitzi la trajectòria d'un estat de coses en què ser nacionalista català, o basc, i intentar posar eines a l'abast de tothom per millorar el coneixement, i de retruc la convivència, d'uns amb els altres, és mal vist.
I, pitjor encara, se'ns permet adesiara l'emmirallament del camí cap a la normalitat, però tot és tan fràgil que la primera bufetada d'espanyolisme ens torna a l'aspra realitat d'una coexistència basada més en la força que no en l'acceptació de tots per tothom.
